El llibre que explica la relació Dalí-BCN (13/07/2017)

Salvador Dalí és un dels catalans més destacats del món. Tot i així la capital catalana li ha girat la cara, històricament, negant-se a dedicar-li un emplaçament. Barcelona ha romàs atacada per la seva pròpia miopia. Ara, però, coincidint amb el moment en què la societat catalana comença a reprendre el projecte de la seva maduresa nacional, sembla que es tanquen velles ferides al respecte Barcelona comença a reconèixer, tímidament, el cèlebre autor. L’actual Ajuntament ha produït un llibre de gran qualitat –tan estètica com intel·lectual– sobre la relació de Dalí amb la ciutat. I és que Dalí tenia més de mitja sang barcelonina. L’encarregat de portar la investigació sobre la relació entre “Dalí i Barcelona” –així mateix es titula el llibre, encarregat i publicat pel propi Ajuntament aquest  2017– ha estat Ricard Mas, un dels majors experts actuals en Dalí. Més enllà de places o avingudes, Mas recomana dedicar-li directament l’Aeroport del Prat; com els nord-americans amb Kennedy.

1

La relació de Dalí amb Barcelona es passeja per tota la vida del pintor (i escriptor, pensador, dissenyador, obra d’art encarnada… I tantes coses com arribava a ser). Al llibre ens trobem amb una biografia que va sorgint espontàniament a mesura que avança la relació entre Dalí i la ciutat. La seva biografia és tan excepcional que només conèixer-la ja és trobar una illa del tresor. Són dos llibres pel preu d’un –20€, una ganga, per cert–. El text és fidel a l’esperit dalinià: és contrari a l’avorriment i expressa de manera estètica i rítmica* un contingut ben elaborat i ple de sorpreses. Sorpreses que s’articulen al voltant de molta cultura i moltes dades, d’ubicacions i fets de tota mena que ens traslladen a aquella Barcelona insoluble, viva, muscular, salvatge, original, cridanera, humana, popular, espontània, constructora, ballarina… La Barcelona llunàtica i irònica, truculenta i refinada, noucentista i modernista. Aquella ciutat que avui, dia rere dia, veiem desaparèixer sota les tones de crema solar del turisme desbocat… Però que malgrat tot brega per ser ella.

2

Gran profusitat de color oferta a plena pàgina. Colaix d’imatges, fotografies, esquemes, cartes, pintures, documents, dibuixos, cites, quadres, etc. Un tipus de llibre ric com no estem acostumats. Gruixut però ràpid de devorar, com un bon entrecot. Tenyit tot de vermell, que és passió com passió són Dalí i Barcelona. Pel camí trobem Gaudí, Pujols, Lorca, Miravitlles i molts altres apassionats i atramuntanats; companys de viatge, artistes, polítics, escriptors, marxants, “amics”… i Gala, esclar. Trobem també el Dalí conferenciant i teòric. Les tertúlies i els escàndols, botigues, restaurants, establiments diverssíssims, testimonis… Moltes dades que ens permeten conèixer Dalí molt més des de dins i que salten d’un lloc a l’altre teixint una xarxa de “llocs comuns” que posen Barcelona i Dalí en context.

3

A qui escriu aquesta ressenya li hauria agradat l’autor del llibre destaqués més aquest aspecte encara tan desconegut que és la figura del Dalí pensador o –si se’m permet– filòsof (especialment sabent que Ricard Mas és bon coneixedor del pensament dalinià…); però bé, tampoc era el tema del llibre. En aquest sentit trobem fragments amb textos en què Dalí opina sobre tot l’opinable, també algun dels seus textos més importants sencers, com el “Manifest Antiartístic Català” (1928). Es deixa veure la insistència de Dalí perquè el públic conegués la seva obra escrita; que per cert, si algú encara no la coneix, l’autobiografia “La Vida Secreta de Salvador Dalí” (1942), per exemple, és un llibre de Champions League per començar, un text impressionant de lectura obligatòria.

4

El llibre de Mas dóna moltes claus per a conèixer en profunditat la persona que s’amagava rere el personatge, després de tants anys de retroalimentació entre el show i el periodisme, és hora de trobar l’autèntica personalitat i humanitat que existien rere la sàdica extravagància del Marquès de Dalí de Púbol. Per exemple, ens explica com va ajudar diversos artistes catalans promocionant-los i presentant-los a les altes esferes del món de l’art internacional, a Tàpies a Nova York, a Tharrats… I fins i tot al president Tarradellas, que tot i no ser ben bé un artista, feia peripècies i es trobava en dificultats econòmiques, a l’exili, quan Dalí va “arreglar-li” un quadre expressament perquè el President en pogués treure bona cullerada venent-lo.

5

El llibre ens mostra com l’estètica de Barcelona, que és una estètica modernista, és també en bona part l’estètica reivindicada per Dalí, que defensava el modernisme com un tipus d’art surrealista. Tal era la fal·lera de Dalí per Barcelona que fins i tot es converteix, en alguna ocasió, en “ambaixador” i guia turístic de la ciutat, escrivint un article de premsa – “To Spain, guided by Dalí” (1950, Vogue) publicat en anglès als Estats Units– que inclou un recorregut complet per Barcelona inclòs al llibre.

6

No cal dir que “Dalí i Barcelona” passa revista de la petjada de l’art dalinià a la ciutat, com les magistrals cúpules que va pintar per al Palauet Albéniz i fins i tot els llocs on va signar llibres de visites. És interessant veure com, en una ocasió en què Lorca l’acompanyava, el seu amic poeta signava el llibre de visites del restaurant “El Canari de la Garriga” amb un enèrgic “Visca Catalunya Lliure!” mentre Dalí signava com a “ex-presidiari” (de jove Dalí havia estat a la presó. De fet, segons les paraules de la guàrdia civil de l’època, Dalí era “el separatista más peligroso de la comarca”. Cosa que, a nivell públic, va canviar radicalment amb l’assassinat del seu amic Lorca i la victòria de Franco).

7

Per acabar, si algú vol fer-se una idea més aproximada de la completitud del llibre, aquí va un extracte dels seus capítols i subcapítols:

 

Preàmbul. Barcelona, aparador dalinià: Angoixa. Angoixa creativa. L’ecosistema Dalí. Metodologia. Sang i cebes.

La sang dels Dalí: Els Dalí. Arbre genealògic de la família Dalí. Arbre genealògic de la família Domènech. Arbre genealògic de la família Serraclara. Els Domènech. Els Serraclara. Primera imatge pública de Salvador Dalí, pintor. Gala Dalí. A la recerca del Cu-Cut perdut.

Dalí exposat: “Seré un geni i el món m’admirarà”. El galerista Dalmau. La primera individual. Sota l’influx de Picasso. El primer ESCÀNDOL. Surrealisme a la Catalònia. Represa triomfal. La batalla de Tetuan… …i una subhasta maleïda. Dalí promotor i protector. Obra numerada. Les peripècies de l’Atleta. 400 obres i escaig. Apèndix teatral. Les peripècies del Tenorio. Impressions de l’Atlàntida.

8

El Dalí conferenciant: Una estratègia de Conquesta. La profanació del Barri Gòtic. La primera multitud. L’escàndol de l’Ateneu. Surrealisme i Revolució. “Visca el sindicat de la construcció”. Un pa gegant a tall de colofó. 3res oportunitats. Retorn triomfal. “Deixar tothom amb un pam de nas”.

Modernisme, Gaudí i una miqueta de Francesc Pujols: Una infància modernista. Modernisme Vs Art Modern. Modernisme per a estrangers. “La bellesa serà comestible o no serà”. Francesc Pujols. Jaume Miravitlles. Gaudí a Nova York. Gaudí com a paisatge. Gaudí-Pujols. El happening del Park Güell.

9

– Salvador, Federico, Barcelona: L’inici d’una amistat. “Visca Catalunya Lliure!”, “Recuerdo del Turó Park”. El poeta i el soldat. Tertúlies, tertúlies, tertúlies. L’àngel gitano. Parèntesi Sitgetà. Mariana Pineda. Mariners, llunes, peixos, pallassos… Comiat. 7 anys no són res. L’amarga persistència de la memòria (Barcelona en va ser testimoni).

10

– On veure Dalís: Els Dalís del MNAC. El palauet Albéniz. Biblioteca del Catalunya. Un dibuix a la Fundació Suñol. “Off” Barxelona.

– El llit infinit: Un hotel sense competència. Al Ritz, com a casa. La fàbrica de notícies. There i$ no Bu$ine$$ like DAli’$ bu$sine$$. Edicions Ritz. Blai Limousines. Llongueras… i uns bigotis postissos. Amanda Lear. La verité. Un festival de prínceps i captaires. “Helicopterman”. Xavier Corberó. Dalí i els joves. El temible Patatuski.

– Dalí espectador: “cuando los españoles quieren ser esnobs lo son más que nadie”. Al Palau de la Música Catalana. Sarsuela. Circ. Tango i Xarleston. Bars i sales de festes. Espectacles de transvestits. “Tablaos” i rumba catalana. Tauromàquia Daliniana. Un zoològic surrealista.

– Societat Civil Daliniana: La paradoxa del notari. Un bienni social. La Marquise de Saint Innocent. Filantrodalitropia. Societats esportives. Indústria tèxtil. La fira de mostres. L’artista i el sobirà.

– Dalí i l’ecosistema de l’art barcelonès: Museus. Dalí Jurat. Presentació de llibres. Joves artistes emergents. Dos autodidactes. L’espectre de Picasso. Joan Miró, antagonista. Antoni Tàpies: no hi ha estètica sense ètica. Isidor Beà, l’assistent. Crítics d’art, escriptors i àrbitres de l’estètica.

11

– Botigues i restaurants: vestir Dalí. Lluís Llongueras. Dalí decorador. A la plaça reial. Bibelots dalinians. Dalí i els prostíbuls. Dalí, guia gastronòmic. Un sopar d’altura. Reno, Tuset… i tal vegada Lennon. Via Veneto, santuari dalinià.

– L’home del primperan: Farmacèutics empordanesos. Els metges de Dalí. L’àngel del pipí. La primera davallada. “Estic boig?”. La lenta i imparable agonia del geni.

*Aquí hem de fer menció de Jesús Galdón, el dissenyador gràfic que, en comunicació amb Mas, va aconseguir l’acabat final d’aquesta edició tan estètica i ben parida.

Advertisements
Aside | Posted on by | Tagged , , , , | Leave a comment

La nova escopeta làser de Valero Sanmartí (Digital Núvol – 29/03/2016)

Acaba de sortir al mercat “Los del sud us matarem a tots” de Valero Sanmartí, una obra que fa mèrits al títol de criatura literària de l’any. La persona que s’amaga rere aquest pseudònim és un misteri, ningú sap qui és en realitat Valero Sanmartí. El que sí que podem constatar és que aquest llibre, editat per Males Herbes, encarna una nova manera de fer crítica marcada per la radicalitat, per la puresa. Puresa a raig, a Sant Hilari i amb totes les lletres. Per més que ens hi esforcem de manera postmoderna, la realitat sempre trobarà exemples que faran rebrotar l’ús d’aquesta daimònica paraula. Puresa. Daimònica de daimon; de dimoni, d’àngel, de missatger entre els homes i els Déus. Valero Sanmartí és un semidéu iracund amb les butxaques plenes de cocaïna i el cervell clafit d’una mena de xarxa teranyinosa que és en realitat un conjunt d’arcs tensats que disparen fletxes candents cap a tot arreu amb una concreció mil·limètrica. La màquina treballa a mil per hora i el lector pot notar l’excitació d’una sang que té gust d’una rara combinació, cocktail de joventut i coneixement. Sang de qualitat envellida en barrica, sang de brau, sang barreja de diamants líquids i bilis.

El llibre porta l’art de la invectiva fins l’extrem de convertir-se en un collage de paròdies delirants. Valero Sanmartí, juntament amb el lector que l’acompanya i aconsella (com si fos una mena de patge o de Sancho Panza) es converteix a si mateix en el protagonista d’un seguit d’aventures que seran l’escenari de la seva particular matança de Texas. Una diatriba surrealista en què la realitat catalana al complet passa pel purgatori. No deixa canya dreta. Tot és sotmès al més hilarant i corrosiu dels escorxadors, fins i tot ell mateix. ¿Potser s’autocritica per a blindar-se vers els atacs de la contracrítica?… O del vertigen que li provocaria l’exaltada alçada de les seves pròpies aspiracions?

 

En qualsevol cas és un llibre important. Difícilment trobarem res que se li assembli en la literatura catalana. Ciència ficció i distòpia en un marc de rabiosa actualitat. Però rere l’aparença de ràfega indiscriminada i narcòtica, el nostre arquer és més circumspecte que el seu posat desaforat. El seu criteri estètic sovint respon a un cànon espiritual que es llegeix entre línies, entre lectures i, sobretot, entre experiències de vida. Cal tenir clar que siguis qui siguis i vinguis d’on vinguis, si ets català, ves preparant el cul perquè rebràs.

Per respondre a la pregunta sobre què tenim a les mans, el primer que hem de saber és que posar-hi etiquetes pot esdevenir un fútil intent d’encasellar una voluntat evident de saltar-se les categories. Hi ha singularitats inexpugnables. Com encasellem llibres com “La Vida Secreta de Salvador Dalí”? Si et trobes davant d’aitals cavalls desbocats el millor que pots fer és sortir a camp obert i gaudir de l’espectacle. Després, pots deixar que la sang d’aquest llamp obri en la teva inspiració i que faci la seva feina de daimon.

 

Aquest llibre forma part d’una evolució aparentment suïcida, d’un experiment egòtic en què l’alter ego de l’escriptor s’apodera d’ell i construeix un món a la mida de les seves necessitats destructives. Sanmartí va començar en el marc de l’odisfera amb el blog “Jo només follo a pèl”, la primera obra. Semblava que s’havia tret la vida però en el moment menys esperat va saltar a la palestra del paper amb el llibre “Jo només il·lumino la catalana terra” (Males Herbes, 2013), en el qual, ara ja sí, va anunciar de manera oficial que es matava. Al mes següent, però, i ben lluny del tanatori, podíem veure com l’arma del nostre franctirador compulsiu treia el cap per les finestres de la seva torre Twitter-facebookiana; perpetrant, a més, incursions a la ràdio i en d’altres mitjans, com el seu altre blog “Mestre en Gai Saber”. Finalment, troba la carambola per a matar-se a si mateix sense que aquesta mort suposi una fi total: en aquest llibre es mata una pila de cops i de formes ben diferents. Li passa com al Rei Artur [Mas] que critica al llibre, que ni pot ni vol morir encara que ho desitgi: el país el necessita! El vent de ponent porta revolta!

 

“Al Delta de l’Ebre tenim arròs suficient per sobre­viure durant anys amb una dieta maoista. No necessi­tem alimentar-nos amb luxes decadents com cupcakes, recuits o botifarres del perol. Un bol d’arròs, una ratlla de farlopa i agafa el fusell, Joanet, que el sud ressorgirà un altre cop.

… El vostre orgull soldadesc són els hereus empor­danesos? Per favor. El caràcter ferotge fa temps que se’ls ha apaivagat cuidant nens als esplais i fent reve­rències llepaires als turistes xaves. … En canvi, els joves del sud no tenen res d’això … Es menyspreen tan a ells mateixos com a la resta. No tenen res a perdre, la qual cosa els converteix en els soldats més perillosos de tots.

…  Quan el sud s’aixequi el més probable és que tots els quillos es posin de part nostra. Se sentiran més identificats amb els lleidatans toscos que es droguen i es dediquen a fer l’imbècil amb la Bultaco per la seva terra erma que amb els hippies neorurals de casa bona que es dediquen a construir titelles en una masia de La Garrotxa.

… S’han acabat les vexacions. No podem viure ni un sol dia més sense respondre a insults com el d’entregar la presidència a Carles Puigdemont, exalcalde de Giro­na. De Girona! Que és com Sarrià, però amb indepes. Un geriàtric amb creperies. La mort de Catalunya.

 

Agafeu els fusells. Pugeu als tractors.

… Girona ens roba!

Barcelona se’ns mofa!

TV3 ens ignora!

Ens heu convertit en lo cul del país, i ara ens cagarem sobre vostre.

La sang de la Catalunya Vella serà el nou afluent de l’Ebre.

Los del sud us matarem a tots!”

 

Aquests crits de guerra són una bona introducció. Creant una ficció en què coexisteixen possibilitats totalment diferents alhora, també aconsegueix bastir el rerefons ideal per a cadascuna de les seves crítiques, que encara són el moll de l’os de la cosa; tot i així, a diferència del llibre anterior, aquesta vegada la crítica forma part d’un entramat narratiu que submergeix el lector en una dimensió original de lisèrgia i canya. En definitiva, barreja la crítica, l’humor i l’agressivitat amb una fantasia il·limitada, una fantasia a cavall entre el caricaturisme i el joc (i que per tant és solament un recurs estètic, perquè la centralitat del llibre està cimentada sobre veritats grotesques i insubornables que donen peu a la reflexió). Llençant merda a tort i a dret, també ha perpetrat una tasca d’higiene pública. Ens trobem davant de l’exemple tipus de la mala llet sublimada, d’una mala llet sovint justificada provinent de la indignació que un bon dia pren vida i es transforma en allò que Artaud anomenà “Impoder”. Aquest impoder és força d’acció i s’encomana a través del teatre de la crueltat, del qual Valero Sanmartí és obra i protagonista alhora. I ara, prou de metacrítica, ‘nem’ al bacallà.

 

El llibre té 381 pàgines i és en format “tria la teva aventura”. Està il·lustrat per Roger Pelàez seguint l’estil salvatge “trash-kitch-whatelse” que caracteritza el personatge. És un laberint amb les mil i una festes del sarcasme en les quals et pots perdre fàcilment. De possibilitats, servidor n’ha comptat 31, a les quals cal sumar-hi 2 bonus tracks. En teoria n’hi ha 36. Un consell al lector: convé apuntar cada vegada les opcions que es van agafant, així resulta més fàcil recordar el camí de tornada quan has de retrocedir (que és sempre). És un llibre per escodrinyar. Si volem gaudir del seu gust complet hem d’esquarterar-lo com si fos un crustaci, llavors fins i tot trobarem les picades d’ullet amagades, per exemple a El Gran Lebowski.

12914802_1695541527378282_1361628212_o

L’argument és sonat. Ens trobem a l’any 2032 en un escenari post-apocalíptic en què els andorrans s’han apoderat de Catalunya, Barcelona s’ha convertit en un parc temàtic enfocat al turisme, la Catalunya Vella està afectada per un clima desèrtic que la fa pràcticament inhabitable, la Catalunya Nova ha quedat al marge del món a causa del seu endarreriment endèmic i del submón de mutants que ha creat la central nuclear d’Ascó. Valero Sanmartí, antic líder de la revolta sudista contra l’opressió del nord, s’ha convertit en un monologuista d’estar per casa que no passa de mera atracció turística dins el parc temàtic BCN World en què catalans i andorrans han convertit la ciutat comtal. La seva vida donarà un tomb quan tot d’una, esperonat per un nen-fan del públic que l’acompanyarà durant el viatge (i serà l’encarnació del lector), Valero es llança a recuperar allò que li van arravatar fa una dècada: la seva segona polla, la seva farlopa negra i el seu bigoti. Recuperats els seus atributs llegendaris, es disposarà a renéixer de les seves cendres i liderar la revolta del sud definitiva, complint així la profecia.

Pel que fa a l’estil, es tracta d’una prosa desenfrenadament lliure que balla segons el moment. L’obscenitat i el detall literari s’acompassen solfejant el text. El català que gasta és espontani i més que correcte, desprèn sentors fresques; en ocasions et fa anar al diccionari. Tant l’estil com el contingut com l’esperit d’aquesta obra són un signe claríssim de relleu generacional, Valero Sanmartí forma part d’una nova fornada d’escriptors desacomplexats. I mal que li pesi –perquè al llibre els critica– també forma part d’aquest petit club de bombers piròmans que cito a continuació (en ordre de menys a més despentinats (respecte l’estil)): Salvador Sostres (el Papa), Enric Vila (l’alumne que no està d’acord amb el mestre i funda la seva pròpia escola), Bernat Dedéu (l’aprenent que va fent), Jair Domínguez (el que va per lliure) i, finalment, Valero Sanmartí (el que encara va més per lliure). Potser n’hi ha més i ara no em vénen al cap, convido, doncs, el lector, a comentar i enriquir aquest text amb la suggerència d’altres possibles membres del club de bombers piròmans. Val la pena tenir-los localitzats. Si l’Albert Serra escrivís en comptes de fer cine, per exemple, segur que també en formaria part.

Si bé no se sap encara del tot on va, sí que veiem com Sanmartí hi va a totes i deixant la via ben neta. Potser per això, el Valero protagonista del llibre no para de fotre’s castanyots i explorar camins. L’evolució que porta, malgrat les seves pròpies pors reflectides –¿inconscientment?– en l’argument, fa pensar que encara ens ha de sorprendre i que ningú sap per on petarà a la propera (jo apostaria a que continuarà explorant les possibilitats de la narrativa). Es riu de si mateix i de la seva creació quan posa el personatge en una situació de fracàs rere fracàs. Aquesta cura d’ego desencaixa força amb l’antiga lògica del personatge, que sempre estava per sobre de tot i de tothom. Sembla, doncs, que Valero Sanmartí no té una lògica concreta i definida més enllà de criticar-ho tot amb gràcia; però com diu la dita psicoanalítica: “rient, rient, te la van fotent”.

 

Aquesta obra té poder catàrquic, suggestiu. Una mena de capacitat de transmetre potencial rabio-caòtic al lector, un potencial que paradoxalment només es pot sadollar –actualitzar, que diria Aristòtil– en un context creatiu, és a dir, mirant de no caure en les mateixes trampes que el llibre denuncia. Probablement aquest mateix potencial (o esperit, o pulsió) és el que s’ha apoderat de les mans anònimes que l’esculpeixen, potencial que com el foc d’un incendi no para de créixer.

Primer només destruïa, ara destrueix creant un escenari narratiu. Assenyalant les coses que no funcionen amb el plus de fer-ho estèticament, l’autor adhereix la seva obra a l’activitat artística. Ara bé, crear amb tot el significat, amb els déus dels mars i de les tramuntanes i amb totes les orquestres al darrera, crear així, de veritat, consisteix a concretar una proposta. Valero aixeca una construcció imaginativa des dels fonaments de la crítica i d’aquesta manera comença a escriure la seva pròpia categoria. Categoria que, com diu en alguns punts del llibre, continuarà… –i així ho esperem.

 

 

BONUS TAST:

 

[La mona de Pasqua]: Així que, quan Ferran Adrià fou designat Conseller de Cultura pels andorrans, erigí una mona gegantesca al pis superior de BCN World i la convertí en la seu ministerial, a l’interior de la qual ara deu amagar-se experimentant amb les propietats de la farlopa negra del Valero. …

—Agtgvfeofos! Ftin l’agfrma defrninfriva cofna Vafle­gro Safmagrtí —ordena Adrià.

Els esbirros s’ajusten a les orelles uns aparellets que els permeten desxifrar la dicció d’exboxejador fracas­sat i drogodependent amb la gola infestada de flegmes de Ferran Adrià gràcies a un programa, dissenyat pels científics de l’Àrea de Guissona, que en processa els ul­trasons. …

Us trobeu sobre una mona de Pasqua monumental, de la mida d’un gratacel. Pisos i pisos concèntrics de bescuit ressec farcit de melmelada i mantega rància, amb les vores folrades d’avellana trossejada, ametlla laminada i encenalls de xocolata. La superfície, vestida amb crema cremada, està guarnida amb volutes de nata, plomes de coloraines i estàtues de plàstic malforjades i boterudes, que han estat pintades de qualsevol manera en alguna fàbrica d’esclaus xinesos i que s’esforcen a representar diferents personatges, des de dibuixos animats com el Doraemon, la Peppa Pig o el Mic, fins a polítics, superherois, cantants adolescents o jugadors del Barça que semblen encara més subnormals del que realment són, amb els ulls guerxos i els somriures rebregats. Un exèrcit de pollets contrafets s’escampen, immòbils, sobre el pastís, amb una expressió de demència esquerdada. Els acompanyen estructures de xocolata pantagruèliques: ous, conillets gegants, Minions, masies catalanes, vaixells pirata, fortaleses medievals, Falcons Mil·lenaris i castells de Frozen.

—Ni Dalí ni hòsties —anuncia el Valero—. La mona de Pasqua és l’expressió més genuïnament surrealista de l’art català. Icones pop i representacions de personatges reals congregats en un pastís amb decoracions desvergonyidament lisèrgiques. I a més se pot menjar! O s’hauria de poder menjar. Perquè tot allò comestible de la mona és repulsiu per al gust, la vista, l’olfacte i la vida mateixa.

Els catalans, renuents als maridatges de tradicions autòctones amb tradicions foranes, com era el cas del Halloween, no van tenir cap problema a obrir les portes dels costums vetusts a les innovacions refulgents de la cultura de masses. Van unir la mona de Pasqua amb la cultura pop i van encarir el producte. Els ninos, reclams de la temporada, eren més llords que un pecat. Els materials amb què es fabricava el bescuit i la xocolata semblaven extrets dels intestins d’un gat mort. Però com que la tradició coaccionava a comprar-ne una per a l’imbècil consentit del fillol, amb una figura de xocolata a sobre, els preus es van encarir fins al paroxisme. En alguns dels moments més delirants de la història gastronòmica de Catalunya, resultava més car el metre quadrat edificable d’una mona de Pasqua que el de Sant Cugat. Perquè no hi ha res més autèntic en un català que la voluntat d’estafar un altre català. …

Pel camí trobeu els cadàvers d’alguns enemics de BCN World, xocolatitzats eternament en posicions ridícules. Ada Colau, Marc Caellas, Guillem Martínez o Manuel Delgado, que cregueren que les classes populars volien ensenyorir-se de la ciutat en lloc de tancar-se als cen­tres comercials el cap de setmana.

 

[Àrea de Guissona]: Com era que el pernil salat, els iogurts, el suc de ta­ronja, el pinso per a gossos i fins i tot els plats de plàs­tic de l’Àrea de Guissona tenien el mateix gust? Doncs perquè tots es fabricaven amb fornills, uns éssers mig bolet, mig rat-penat que habitaven un dels anells de Saturn.

 

Publicació original

Aside | Posted on by | Tagged , , , , | Leave a comment

L’hora del terrorisme cultural (Digital Núvol – 02/02/2016)

Apareixen signes de vitalitat en el si de la cultura catalana. Sembla que comença a esbandir-se, a la fi, les teranyines que poblaven els seus ulls envellint-li prematurament el rostre. Des dels intents avantguardistes de principis del segle passat, que res –o gairebé res– s’havia cuinat en termes d’avanç literari. Ara comencem a anar de res a poc i, naturalment, com sempre amb vent de cara, sempre a remolc i amb prou feines, etc., etc., però apuntalant, constatant alguns símptomes que potencien l’optimisme. La Nina de Porcellana de la literatura catalana fa passos per a sortir del seu cau de cotonets de sucre, pa i aigua. No ens esplaiarem explicant que la llengua i els seus jocs d’artifici són un dels pocs refugis nacionals en períodes d’alt risc d’extinció, el recolliment, la família, el tot barrejat i al rovell sempre els mateixos, el “fill no ofenguis a ningú”, “no posis bombes”, etc., etc. Però fa ja molts anys que aquesta divisa no val i encara corre pel circuit fent-se la protagonista. Les campanes d’avui piquen l’hora del terrorisme cultural.

Abans de centrar-me de ple en la qüestió literària, voldria posar un brevíssim focus de llum sobre dos pilars tant o més importants de la cultura. 1r, la filosofia: Merlins a banda, celebrem l’èxit total del IV Congrés Català de Filosofia i del II Festival Barcelona Pensa. 2n, la pedagogia: el mèrit dels Jesuïtes de Catalunya fusionant-se amb els corrents underground de l’educació, perquè ja sabem que l’estructura institucional de l’educació passa grans dificultats per estar a l’alçada del ritme de canvis accelerat que vivim des de la segona meitat del segle XX, i no diguem ja les institucions religioses… I una aposta profundíssima s’ha començat a gestar. Respecte i tot el nostre reconeixement, doncs.

Dit això, anem al tema. Si parlem de llibres hem de parlar de l’Editorial Males Herbes. Té joventut, risc, talent. Portades verdes i minimalistes, potser massa i tot, però inconfusibles. Té camisa arromangada i posat despentinat –quasi punk. Porta corbatí i no tracta el lector com si fos idiota, li ofereix alguns productes que, com si provinguessin de les índies exòtiques o de les profunditats d’una ment extremadament intensa i isolada, es desmarquen radicalment de tot el que possiblement hagi llegit abans. Obres significatives i originals. Me’ls imagino sortint a l’aventura preparats amb tots els seus aparells afinats per caçar la nova espècie de tòfona que farà les delícies dels exquisits paladars d’un “lectorat” cada cop més desesperadament exigent. En aquest context apareix la cosa, el truc de foc inesperat, la bèstia negra que marcarà l’abans i el després.

Valero Sanmartí. Ningú sap qui és tot i que té regne històric en les contrades de l’odisfera catalana, i el seu llibre “Jo només il·lumino la catalana terra”(2013) ja va per la quarta edició. Això vol dir, bàsicament, que les seves bombes escrites han connectat. Sanmartí destrueix amb àcid sagaç tot allò que aguanta els postulats generals de la cultura i la vida catalanes. Ofèn, potser. El Barça, el Folklore, els grups de música, el “running”, tot passa per l’escorxador. És finíssim, hilarant, cruel. Profund sota aparença infantil. Filosòfic i rude alhora. Esnifador de cocaïna declarat. El significat és el que compta, i té substància, i a més escriu bé. Per a mi és sobretot un símptoma que assenyala l’imminent desglaç de la literatura catalana. Un tall net que sense massa pretensions ens permet mirar el present des de l’orfenesa de Nietzsches, Byrons, Baudelaires, Burroughs o Comtes de Maldoror, i havent passat per un Dalí que, amb la seva “Vida Secreta” va influir determinantment en l’obra principal d’un clàssic com Mishima*, però que encara no acabem de creure’ns –i ni molt menys conèixer– per una barreja de tietisme, complex d’inferioritat i aquest dolor cervical crònic de tantes manies com portem al gep. Però el desglaç també l’afecta i a la testa daliniana ens hi espera una multitud d’insospitades primaveres. I el millor, per cert, és que Sanmartí publica nou llibre aquest març, 371 pàgines sota el títol: “Los del sud us matarem a tots”. Bon profit.

valero_portada4.jpg

Més títols d’aquesta nova i petita –però amb empenta– editorial han superat la primera edició, per exemple Aquesta nit no parlis amb ningú! de Josep Sampere o Principi d’incertesa de Martí Sales. Però la segona edició més espectacular és la que ens ocuparà fins el final de l’article: Les extraordinàries aventures de Francesc Pujols. Aquest és un altre fenomen en la línia del de Valero Sanmartí, especialment pel que fa a l’atreviment i al cel d’amples significacions on brillen totes dues obres. No és casualitat que el llibre –el còmic, de fet– escrit per Sebastià Roig i dibuixat per Toni Benages aparegués immediatament, tot just acabat de sortir, a tots els diaris i ràdios més importants. La cosa té originalitat. Redoblant la fama de filòsof peculiar i voltaire de Pujols, els autors s’han atrevit a convertir-lo en una cosa encara més peculiar: un autèntic superheroi de còmic que ja ben poc té a veure amb les disquisicions teòriques clàssiques del món filosòfic. Els editors van posar tapa dura al llibre i li van fer l’honor –compartit amb Sanmartí– de canviar el seu model típic de portada verda per un dibuix rampant.

–I si aquest còmic és una cosa tan guai i que tothom en parla, per què dius que es van arriscar… No era més aviat una aposta segura? Em preguntarà el lector; i no li negaré que és una bona pregunta. A la qual responc que es van arriscar perquè la gent amb ull filosòfic –que són els qui coneixen Pujols– estan acostumats a pagar per Kg. de lletra, i un còmic te’l cruspeixes en un tres i no res amb la diferència que el seu preu és el mateix que el d’un llibre normal. Confesso que jo mateix, que defenso amb vehemència el llibre, vaig ser el primer sorprès del seu èxit. Però un cop llegit t’adones que el públic es sobreposa cada dia més a les “novetats” entre les quals sovint el fan triar, cadascuna més semblant a l’anterior, superant el fastig d’aquest mateix plat de llenties amb lleus canvis d’estofat a través de l’aposta per la originalitat. Prova de tot això, n’és que el còmic de Pujols s’ha esgotat en 3 mesos (però tranquil·les totes, que ja la 2a edició comença a córrer).

pujols_portada2

“LA HIPARXIOLOGIA NO ÉS UNA POMADA PEL CUL” amb aquest pròleg comencen les aventures de Pujols. I no revelarem res més del contingut explícit del còmic, no tindrem la manca de tacte de fer d’spoiler. En un plat tan gustós -i ràpid- com aquest, tots els seus ingredients són un matís capital i seria una pena descolorir ara el gloriós moment de suculenta ingesta. Volem que si el nostre lector llegeix el llibre gaudeixi amb la descoberta tota sencera de cada detall, d’aquest o aquell personatge més o menys real, famós, o inesperat, d’aquella situació còmica, o reivindicativa, o romàntica… Àdhuc tot alhora. No restarem brases a la màgia de llegir aquest còmic: un autèntic entreteniment o gaudi intel·lectual, una real molt bona estona. Dir-ne qualsevol cosa és avançar contingut, i un producte com aquest és millor agafar-lo com quan poses una pel·lícula que saps molt bona però no tens ni idea de què va, i vas a deixar-te sorprendre; sabent només que és dels Cohen, per exemple (estil que s’adiu força amb el llibre).

Podem dir que hi ha càpsules de filosofia pujolsiana, opinions radicals, totals, concretíssimes… Aforismes potser, però tampoc masses. Podem dir també que hi ha certa facilitat en llegir-lo dos cops i trobar significats nous, historietes dins d’historietes, tafaneries històriques. Restabliment d’una justícia poètica pel que fa a la fantasia, que pren força en aquest moment d’ hora del pati de la cultura catalana. A més, Sebastià Roig ens presenta material de primera qualitat però que no desenvolupa, i això no ha de passar desapercebut, perquè amb aquesta picada d’ullet ens està dient: “si voleu passar una bona estona, aneu a buscar aquest i aquell autor, ja veureu…!” Corren rumors que potser n’hi haurà més. Una segona part, potser? TANT DE BO! Que gran seria tenir els 5 o 10 o 30 volums ja preparats, encendre la lampareta i passar-s’hi la nit de festa. I millor acabar aquí l’article per què si no direm més coses i llençarem tot l’esforç de contenció anterior per la borda. És el regal perfecte, sobretot perquè abans li poden fer un cop d’ull –el llibre no ho nota, creguin-me– i veuran… Veuran que ja no l’emboliquen fins haver-li clavat queixalada ben sencera i fins el moll. I de sobte, dolça meravella, resta ja ben escurat i tots nosaltres amb ganes de més.

 

*Ens referim a “Confessions d’una màscara”.

 

Publicació original

Aside | Posted on by | Tagged , , , , , , | Leave a comment

La filosofia reneix a Catalunya (Diari Ara – 23/12/2015)

En la legislatura 1996-2000, CiU va vetar la reforma educativa i va esborrar la diana que el PP ja havia posat al cap de les humanitats. Wert, però, va envestir amb molta més força relegant el pensament crític a la marginalitat en l’educació secundària. Els resultats que han obtingut les esquerres estatals aquest 20-D podrien obrir de nou les portes a la restitució de la filosofia.

Si entenem que la filosofia és un dret democràtic, el mes de novembre vam assistir a tres consolidacions que la ciutadania té dret a conèixer. La primera consolidació l’hem vist amb l’èxit de Merlí. Mentre la llei Wert suprimeix la troncalitat de la filosofia a secundària (cosa que trenca les prescripcions de la Unesco) TV3 aposta per la filosofia d’una manera lúdica i sintonitza plenament amb el gran públic, que capítol rere capítol ha catapultat la sèrie al lideratge de l’audiència.

La segona consolidació ens la porta l’èxit assolit per la 2a edició del Festival de Filosofia Barcelona Pensa, dirigit per Laura Llevadot i celebrat entre el 16 i el 21 de novembre. L’afluència de públic va deixar els emplaçaments petits. El festival, promogut per la Facultat de Filosofia de la UB, té com a objectiu la difusió, l’apropament i la transmissió de la filosofia. Aposta pel dret a la filosofia com a tret fonamental d’una cultura crítica i participativa en què tothom ha de poder sentir-se implicat. Per això, el projecte està destinat a convertir el discurs filosòfic en un bé comú i compartit, esborrant la frontera tradicional entre alta i baixa cultura, i fent del pensament teòric i reflexiu un element fonamental de la nostra experiència.

El colofó el va posar el IV Congrés Català de Filosofia, celebrat entre els dies 25 i 28 de novembre a Vilafranca, cosa que tancava un mes filosòfic de traca i mocador. Organitzat principalment per la Societat Catalana de Filosofia, l’Associació Filosòfica de les Illes Balears (que va organitzar l’anterior a Palma) i la Societat de Filosofia del País Valencià (que va organitzar el 2n a Sueca), la continuïtat i creixement d’aquest congrés suposa la consolidació d’un marc de comunicació, treball i estudi de l’alta filosofia en català: puixança, doncs, de la vitalitat i el vigor del pensament català. Les 165 ponències -que pràcticament van doblar les de les anteriors edicions- mostren que alguna cosa s’està movent tant en la reificació i reconstrucció dels fonaments culturals del país com en les seves pràctiques. I dic en les seves pràctiques perquè la sola manera com s’ha organitzat aquest congrés és ja una lliçó d’excel·lència. Paga la pena reconèixer alguns detalls de qualitat que han tingut els organitzadors, capitanejats per l’incombustible Joan Cuscó, Josep Monserrat, etc.

Detalls com aconseguir allotjament per 13 € per nit per als participants més joves, organitzar dinars i sopars conjunts al magnífic restaurant El Racó de la Calma (plats estel·lars a preus de misericòrdia), portar in situ una completíssima llibreria de filosofia catalana, amanir els vespres amb obra teatral, presentació de llibres, concert amb simfonies inèdites de Nietzsche i Adorno, visita guiada al VINSEUM… Res de tot això és el més habitual, però els organitzadors han demostrat que es pot eixamplar el cel de possibilitats del teixit cultural a base d’una pluja constant de detalls que, vistos en suma, submergeixen els participants en una experiència total que no pot sinó donar més fruits.

A nivell intern, una fabulosa originalitat ha estat portar al congrés el simposi que la càtedra Ferrater Mora dedica cada any a un pensador català. Aquest any tocava Francesc Llorens i Barba (1820-1872), una espècie de Sòcrates català que no va publicar quasi res però es va fer famós per les seves classes i apunts. Ocupava la càtedra de la Universitat de Barcelona i era dels pocs de la Península que estava avançat en filosofia. Justament per això, quan va morir, el govern espanyol va impedir que creés escola canviant les lleis acadèmiques i enviant rampoines i espiritistes de Madrid a la càtedra barcelonina per assegurar-se que l’ortodòxia catòlica de “la Central” -així anomenaven la Universitat de Madrid- no era deixada en ridícul per les posicions de Llorens i Barba, molt més modernes. A més, els seus apunts van romandre segrestats durant mig segle a mans d’aquests catedràtics conservadors. Llorens i Barba és considerat un dels pares del famós senycatalà.

Altres novetats han estat el simposi sobre estètica gustatòria, o el taller impartit pel polèmic Oscar Brenifier -una de les més grans figures actuals-. Una Fina Birulés excepcional que ens mostrava que sovint veiem la crisi com si fos un fenomen natural quan en el fons és 100% humà… I aquest cant al desig de saber s’ha anat acabant amb l’espurna d’un magnífic anunci: que hi haurà V Congrés. Pròxima parada: Andorra.

Filosofia i llibertat són dues cares de la mateixa flama, disciplines implicades i complementàries que viuen una intensa relació d’amor. A ningú ha d’estranyar, doncs, veure-les renéixer agafades de la mà.

Enllaç a la publicació

Aside | Posted on by | Tagged , , | Leave a comment

Ponència per al IV Congrés Català de Filosofia

TEORIA ESTÈTICA EN SALVADOR DALÍ

Efrem Gordillo Pla

RESUM

Aquest text tracta algunes de les idees principals entorn de les quals s’articula la filosofia estètica de Salvador Dalí. Alhora, exposant-les, també reivindica la fertilitat filosòfica de les idees d’aquest autor català i universal que, malaguanyadament, tan poc s’han estudiat. Es resumeix la seva filosofia de la creativitat, que té implicacions morals i metafísiques i que enllaça, també, d’una banda amb una filosofia de la visió i una filosofia del desig pròpies, i de l’altra amb una tradició filosòfica catalana, suggerida aquí, iniciada per Ramon Llull, que es fonamentaria en pensar el tot des de la relació sense límits de les seves parts.

_________________________________________________________________

Si Salvador Dalí està considerat com una de les grans ments creatives del segle XX és en bona part gràcies a la seva capacitat multidisciplinar, puix que, com és sabut, Dalí feia molt més que pintar. Va crear joies, escultura, cinema, decoració, disseny, teatre, ballet, invents de tota mena, i fins i tot una casa i un museu propis amb una singularitat de deu punts sobre deu. Happenings, publicitat amb totes les lletres, fosforescents i en majúscula. Pocs van ésser els camps en què Dalí no hagués llaurat per a plantar-hi la llavor del seu geni. Creador total, encarnació de l’ideal del Superhome nietzscheà (o de l’Home del Renaixement, que és la definició amb què ell més proper es sentia), això vol dir un daimon, un país transfrontener entre la ciència, l’art i el pensament mobilitzat tot plegat al servei de la creació i d’una vida d’autèntica qualitat. Els seus escrits, compostos principalment de literatura assagística – filosòfica, esborren tot dubte sobre la seva qualitat com a pensador, però hi ha un problema a l’hora de catalogar-lo. És tantes coses que explota les categories clàssiques no dedicant-se a res més, durant tota la seva vida, que a crear la seva de pròpia. Ara mateix Dalí continua com una espècie per catalogar, el seu instint poètic resulta un camuflatge superlatiu als ulls dels taxons o categories de la història del pensament. Jugant amb les formes i els conceptes, mostra la seva filosofia tot amagant-la i s’escapoleix de la cacera acadèmica barrejant-ho tot en un teixit discursiu, artístic i existencial, que és com un magma roent que si el vols analitzar amb els instruments clàssics de la taxonomia de la filosofia historiogràfica, o t’acabes cremant, o  l’has de refredar. I si el refredes, és clar, li treus una part essencial de la seva naturalesa, que com la de la sopa a l’hivern, s’ha de prendre en calent, perquè té un component nutritiu i vitalista que sols es comprèn via emocional i estètica.

 

Podem dir que el seu sistema filosòfic es nodreix doblement de la confusió, d’una banda en el sentit de mescla d’elements dispars que acabem d’explicar, i de l’altra, mirant de sistematitzar-la, mirant de racionalitzar-la segons els paràmetres dictats per les pulsions de les seves entranyes, pels irracionalismes que més pes exerceixen en el seu interior. Així que, si d’una banda ens ho posa molt fàcil per a entrar al seu món, amb l’esquer d’una obra i una personalitat tan insòlites com suggestives, de l’altra no és gens fàcil accedir al cor de la seva filosofia, bastida amb una línia de pensament que, en el fons, i encara que potser pot sobtar a primera vista, és d’una coherència meridiana. En la forma, tanmateix, com ja hem dit i com no ens cansarem de repetir perquè és d’una importància fonamental, hi apareixen elements tan dispars que de cap manera caben sota el paraigües d’una o vàries etiquetes típiques i tòpiques. Ens trobem davant d’un creador total, d’un atleta mental que salta d’una dimensió a l’altra sense problemes, fent comparable i mesurable allò sovint pres per incomensurable. Dalí és d’una complexitat galopant, un cosmos farcit de vectors, imatges i símbols. El seu llibre «La vida secreta de Salvador Dalí» (1942), que ell sol té prou substància per a omplir innumerables tesis doctorals, és un dels exemples més complets de tot el que acabem de dir. Aquest llibre no és només una obra d’art sublim, plena de filosofia, ironia i esclats delirants, és també la punta de la llança que Dalí utilitza per a tocar el sostre comercial dels Estats Units (ple de bitllets que li cauen xops de la publicitat del Dalí-personatge que, entre altres, aquest llibre contribueix a crear), i és també, encara, la preparació de la possibilitat de la seva tornada a Espanya, Catalunya i, sobretot, Portlligat, que en aquells moments vivia temps convulsos i Dalí tenia molt present l’assassinat del seu amic Lorca però tot i així no tenia, ni molt menys, un esperit disposat a llargs exilis. «La vida secreta de Salvador Dalí» és, doncs, un exemple performatiu del multiperspectivisme que proclama, un exemple de la complexitat, confusió i coherència racional que trobem entre els pilars del seu pensament, que si d’alguna manera l’hem d’etiquetar, ha de ser com a pensament dalinià i paranoicocrític.

 

En efecte, si apropem la nostra lent a aquest fenomen de la naturalesa humana, observarem que en la seva obra aquest component mixtificador o con-fusiu no és tan arbitrari com sembla, si Dalí enfoca la seva tasca productiva d’aquesta manera –és a dir: confonent-ho tot, o gairebé tot– és justament perquè un dels punts capitals de la seva filosofia és aquest: la [con]fusió; però no només aquella fusió feta d’enginy còmic i produïda en ares a ironitzar sobre qualsevol pretext (que també), sinó la desconstrucció entesa com a punt clau del fenomen creatiu, consistent, en Dalí, d’una banda a donar un nou punt de vista o una nova perspectiva de la realitat, i de l’altra, en sumar totes les perspectives possibles en una de sola que pren forma d’obra (cosa que es veu paradigmàticament exemplificada en la forma i l’esperit del seu Teatre-Museu i la seva relació amb les rodes combinatòries de Ramon Llull)[1]. Aquesta nova forma de veure quelcom és una eina pragmàtica que, d’una banda, amplia el coneixement de la realitat, i de l’altra, estimula el pensament creatiu. Amplia el coneixement de la realitat perquè veure una cosa diferent és el pas previ o preparació per a utilitzar-la d’una forma diferent, i per tant per a una nova funcionalitat. El missatge de Dalí és que si ens fixem bé en la realitat i si alhora la interpretem sota el marc de les nostres obsessions, sota els efluvis de la nostra irracionalitat, la podem veure d’una altra manera, i veure-la d’una altra manera és el pas fonamental per a viure-la i emprar-ne els seus objectes d’una altra manera, posant adés més claredat sobre les parts de la naturalesa d’aquell objecte que abans restaven amagades. A partir de petits canvis en les formes dels objectes es pot reconfigurar la realitat; establir noves relacions insospitades. La mirada espiritual, que seria la unió de l’ull i la ment, esclariria la conformació de la realitat dotant les formes d’una plasticitat que es canalitzaria en funcionalitat.

 

Així, aquest punt de vista subjacent que hem explicat, és allò que té relació directa amb les idees i l’aparell cognitiu de Dalí i guarda total coherència amb aquell eclecticisme essencial i vitalista de què hem parlat al principi. Ho barreja tot perquè el seu camp de treball és la realitat sencera, una realitat il·limitada i també confusa; preparada per a ser descoberta, sense categories preestablertes. Amb la seva creació, també confusa i il·limitada, Dalí opera com un mirall, com un sistema fractal respecte la realitat. La seva feina és, també, posar nous límits que determinin noves formes que al seu torn eixamplin els límits de la realitat física coneguda tot enriquint les escales de matisos dels objectes de la realitat. Nous límits en el marc d’un pensament que escampa, sobretot, la idea d’una realitat sense límits sentenciants i definitius. Un dels principis rectors del pensament dalinià és el concepte d’integració entès com a resolució del conflicte que genera l’oposició de perspectives oposades. A diferència de la síntesi pròpia del sistema Hegelià, Dalí proposa sumar totes les perspectives –encara que siguin contradictòries, i sobretot quan ho són– a un mateix sistema, pensament, obra o moviment filosòfic independentment de la manca o preestabliment de la correlació lògica-o-racional de les mateixes.

 

Filosòficament hem de situar Dalí –i ara agafem el bou per les banyes– en un marc eminentment estètic, surrealista, vitalista, i, sobretot: integracionista. És a dir, centrat en la integració. És respecte aquest darrer punt que m’agradaria aprofitar l’ocasió per a llançar una idea o proposta d’estudi –inspirada en les idees de Francesc Pujols– per a qui en vulgui agafar el testimoni: es tracta de resseguir la possibilitat d’un corrent català de pensament integracionista –i, per tant, integrador– del qual Dalí formaria part. Per a construir aquesta proposta, pugem a les espatlles de Pujols, que amb el seu monumental «Concepte general de la Ciència Catalana» (1918)[2] i la original concepció de la filosofia catalana que proposa (basada en la Sumpèctica o Ciència del Concret Conegut, que al seu torn es basa en l’Art lul·liana). Per a Pujols, l’element comú de la filosofia catalana és la integració que es dóna en l’estudi de la realitat presa al complet (en comptes de presa per parts, que és com l’haurien estudiat la resta de corrents). La diferència entre la proposta pujolsiana i la present és que segons Pujols la integració obeeix a la troballa de la veritat més autèntica de totes les veritats possibles, mentre que per a nosaltres, la integració senzillament constitueix el fonament d’una filosofia creativa, atès que es proposa, estimula i facilita una unió intrínsecament insòlita –original per naturalesa– entre elements que a simple vista semblen tan dispars que a ningú se li passa pel cap relacionar-los. D’aquí la connexió amb Dalí i altres grans mestres de la creativitat. Per a Pujols trobar aquestes relacions equival a trobar la veritat, mentre que per a nosaltres equival al que podríem anomenar com a crear veritat establint noves formes, a crear una nova forma de veure algun aspecte concret de la realitat, una visió original (més que no pas una visió definitiva del tot, com sembla que pretenia l’agosarat Pujols).

 

Coincideixo amb Pujols que l’iniciador indiscutible d’aquest corrent hipotètic seria Ramon Llull. Llull articula la seva voluntat d’integració de tots els àmbits de la realitat en un sol sistema: l’Ars Magna. El valor integracionista del sistema lul·lià no es troba en el fet que la raó i la fe s’entenguin com a conceptes autoimplicats, el valor del sistema, sobretot, es troba en la seva voluntat d’arribar a la veritat a través de les conclusions generades per una xarxa de correspondències de tots els conceptes possibles. El sistema s’articula en un artefacte compost per rodes combinatòries. Es tracta d’un sistema que, en teoria, integra tots els aspectes de la realitat i mostra, definitivament –en teoria– que veritat i divinitat coincideixen. Quedem-nos amb la idea aglutinadora. En aquesta línia d’integració, allunyada, però, de l’especialíssima combinatòria lul·liana, trobem la filosofia de Sibiuda, el mèrit i revolució de la qual vénen donats per la integració del psicologisme a la metafísica, donant categoria pròpia a la naturalesa espiritual, la qual passa a ésser, juntament amb la naturalesa material i la divina, una de les naturaleses que haurà de centrar, a partir d’aleshores, els estudis filosòfics. A més, Sibiuda continua l’organització gradual que Llull fa de tota la realitat en les seves escales i que es poden englobar en l’Escala de l’Ésser, que també recollirà Pujols i de la qual tant Dalí com, sobretot, d’Ors prendran la qüestió de l’àngel.

 

El següent en aquesta línia seria ja Balmes. Com en Llull, la voluntat proselitista i apologètica respecte de la fe cristiana serà el motor d’una estratègia pedagògica que, en aquest cas, es traduirà en la producció d’«El Criteri» (1845)un llibre que sense ser la més elaborada de les seves propostes filosòfiques, sí que té la virtut de sintetitzar la que, per al nostre interès, seria l’autèntica filosofia fonamental o filosofia elemental de Balmes, perquè representa la voluntat d’integració en un sol element (ço que és, el criteri: el qual seria l’encarregat tant de dirigir els judicis i accions en la pràctica de la vida o quotidianitat o existència, com d’adequar-se a la veritat), que guiat per l’instint intel·lectual sentit comú, integraria en si mateix la metafísica cristiana, el racionalisme i l’empirisme; aconseguint que aquests tres eriçons –amb permís de Schopenhauer– s’acostin per a protegir-se del fred del seu propi solipsisme epistemològic però sense arribar a clavar-se les espines els uns als altres. Per Balmes la filosofia es basa en l’aprofundiment del sentit comú més que en l’acumulació d’informació; per tant, es tracta de la concentració en el detall i la complexitat per a una millor comprensió de la veritat, que mai pot provenir de coneixements a mitges sinó que ha de venir de coneixements perfectes perquè al final ha de determinar la conducció vital. El coneixement filosòfic, doncs, implicaria el sentit comú que està relacionat amb la idea que la filosofia s’ha de viure, ha d’estar en contacte continu amb l’experiència i ha de permetre veure clarament el sentit de la vida. Balmes és profundament realista, malgrat admetre –i això és molt interessant, perquè connecta amb el realisme dalinià– que la realitat té una consistència pròpia que mai exhaurirem. Per a Balmes, es tracta d’afinar la intel·ligència –com defensarà també Dalí– per a poder alimentar-se el màxim d’aquesta substància inexhaurible que és la realitat, la qual ens fa millors. El tarannà de catolicisme exacerbat de Balmes és el primer dels indicis que la seva proposta filosòfica basada en la integració no es troba en la línia instituïda per l’Escola Escocesa del sentit comú, que tant va influenciar els pensaments d’Eixalà o Llorens i Barba entre d’altres, als quals els mancava un dels pilars que sosté aquest corrent català de filosofia: el pilar de la passió religiosa passada, d’una manera o altra, pel sedàs de la filosofia racionalista i integrada al naturalisme que, a partir del segle XVII, es convertirà en empirisme. Com es desprèn de la concepció epistemològica que entén la realitat com a substància inexhaurible, el concepte de raó de Balmes no concorda amb el concepte de raó del racionalisme que combat l’Escola Escocesa. Com explica entre els capítols 12 i 15 d’ «El Criteri», el seu racionalisme es basa en una raó que és més intel·ligència raonadora transformadora de fets en idees, que no pas encadenament lògic-matemàtic de les idees o escepticisme metòdic. La raó és vista al costat de la sensibilitat i les consciències estètica i moral, com una possibilitat més. I no defensa, per tant, ni de lluny, les idees d’aquell altre sentit comú nòrdic basat en facultats intuïtives respecte la veritat que funcionen en paral·lel –però al marge– de la raó. Citarem un fragment de la tercera part del capítol 13 d’«El Criteri» que mostra l’adequació de la filosofia de Balmes a l’esperit del pensament integracionista català que faria prevaldre el tot a les parts i que venim defensant:

 

«No es pot negar que l’anàlisi, o sigui la descomposició de les idees, serveix admirablement en molts casos per a donar-hi claredat i precisió; però cal no oblidar que la major part dels éssers són un conjunt, i que la millor manera de percebre’ls és veure d’un sol cop d’ull les parts i les relacions que el constitueixen. Una màquina desmuntada presenta amb més distinció i minuciositat les peces de què està composta; però no es comprèn tan bé el destí que tenen fins que, posades en el seu lloc, es veu com cadascuna contribueix al moviment total»

 

De la mateixa manera que Balmes veu l’home, veu també la realitat, l’ésser, el tot d’acord amb Déu. En paral·lel a Balmes, ens trobem Antoni Gaudí, que traduirà aquesta filosofia integradora al llenguatge arquitectònic, llenguatge amb un idioma original que supera els límits de la filosofia i que es caracteritzarà, entre moltes altres coses, per la integració de distints elements, propis d’estils ben dispars, en una sola construcció arquitectònica que, de passada, profunditzant i fent un pas més en el gir antropocèntric de Sibiuda que també trobem desenvolupat en les ressonàncies renaixentistes de la filosofia balmesiana, fornirà els edificis dels productes psicològics més irracionals i onírics. Com Llull, Sibiuda i Balmes, Gaudí desenvoluparà la seva filosofia integradora animat per un intens sentiment de religiositat. Si Déu és arreu i tot ho travessa il·luminant-ho i enllaçant-ho amb la seva tasca creadora, igual ha de ser la nostra ànima, d’essència divina.

 

Durant el segle XX es produirà l’esclat o zenit d’aquest hipotètic corrent filosòfic integrador que estem dibuixant i ens plau presentar. En aquest punt una bona colla de pensadors catalans es veuran alineats entorn de les idees de la integració. En primer lloc tenim Francesc Pujols, de qui ja hem dit abans i repetim ara que al seu «Concepte General de la Ciència Catalana» repassarà la present qüestió des d’un punt de vista molt particular –avançant una filosofia autòctona catalana–, declarant-se continuador la filosofia de Llull, que en fou l’iniciador, i de Sibiuda, que en fou continuador. Continuant amb la fe religiosa, Pujols traslladarà la devoció a Déu per la devoció a la humanitat fins al punt de fundar la seva pròpia religió, que serà la Religió Científica Catalana. Estudiant les relacions entre les coses reals, sense limitacions per raó de categoria, relligarà i reunirà metafísica, ciència i religió. Si la ciència constreny el coneixement; la religió fa volar la imaginació: es tracta de pensar les coses que no veiem. Pujols també escriurà, per cert, «La visió artística i religiosa d’en Gaudí» (1927), un llibre que Dalí considerarà cabdal i que, tot prologant-lo, traduirà al francès (que com tots sabem, és una de les llengües que parla la cultura del segle XX). Fins i tot, desenvolupant el traç estilístic del cèlebre arquitecte, dels edificis del futur Dalí en farà una previsió: seran el contrari d’angles rectes: detallistes, hiperbòlics, tous, peluts, i en últim terme, fins i tot comestibles. Contemporani de Pujols, trobem Eugeni d’Ors, que té connexió directa amb l’esperit de la filosofia balmesiana, la qual té com a motor aquesta harmonització dels principals valors filosòfics entorn de la pròpia vida i que el vigatà resumí amb la frase  «Voleu evitar revolucions? Feu evolucions»[3] que coincideix amb la d’Ors quan diu «No vull portar-vos revolució, mes continuació»[4] i també amb Dalí, que afirma coses com:

 

«El meu cas no era el de la imitativa i descoratjada tornada a la tradició –el neoclacissisme, el neotomisme de què se sentia parlar pertot arreu, i que sorgia simptomàticament de la fatiga i la nàusea causada pels ismes–. Al contrari, era la combativa afirmació de tota la meva experiència amb l’esperit de síntesi de la conquesta de l’irracional i l’afirmació de la fe estètica en què Gala m’havia restablert.»[5]

 

«Les ciències individuals de la nostra època s’han especialitzat en aquestes tres eternes constants vitals –l’instint sexual, el sentiment de la mort i l’angoixa de l’espai-temps–. Després de la seva anàlisi, després de l’especulació sentimental, cal tornar a sublimar-les. L’instint sexual s’ha de sublimar en l’estètica; el sentiment de la mort en l’amor, i l’angoixa de l’espai-temps en la metafísica i la religió. … Ja n’hi ha prou de desintegració; cal integrar, integrar, integrar. … en lloc d’experimentació, tradició. En lloc de la Reacció o Revolució, RENAIXEMENT. »[6]

 

Podríem allargar-nos amb d’Ors explicant minuciosament la qüestió del seny desplegada a la segona part d’una de les seves obres més primerenques: «La filosofia del hombre que trabaja y que juega»[7] i que és una via de filosofia integradora, explícitament declarada, que es desenvolupa encara més a «El secret de la Filosofia»[8], una de les seves darreres obres produïda a fi de resumir el seu pensament. Però no ho podem fer per tres raons: a) el format de la present comunicació és limitat, b) ja ens hem excedit en aquesta qüestió i c) encara tenim un grapat d’autors catalans fent cua rere el teló. (Potser el conjunt semàntic a què fan referència alguns conceptes que d’Ors emprà per a definir la seva filosofia, com: pensament figuratiu i/o raó viva acabin de fer el fet pel cas). Excusant-nos davant el lector, doncs, haurem de prémer l’accelerador respecte aquesta qüestió. Després de Pujols i d’Ors trobem, d’una banda, Ferrater Mora, que amb la seva ontologia integracionista o integracionisme ens ho posa més fàcil, perquè l’etimologia parla per si sola i l’explica perfecta i resumidament en l’entrada que li dedica al seu diccionari.[9] De manera que tot sol es justifica. I d’altra banda arribem ja al mateix Dalí, per qui hem invocat aquest corrent i que a més de declarar-se’n obertament continuador i desenvolupar-lo als seus escrits, amb la teoria del Mètode Paranoicocrític entre altres, donarà un parell de voltes més als cargols d’aquest constructe teòric polifacètic portant-lo a l’extrem d’encarnar-lo amb l’acció performativa de representar, amb la seva vida per un costat, i amb la seva obra (especialment el Teatre-Museu)[10] per l’altra, la integració de tots els elements –sovint contradictoris– que ha pogut capir, en productes únics. Els protagonistes d’aquest corrent durant el tombant de segle seran els germans Raimon i Salvador Panikkar, amb les seves teories teosòfiques, ecosòfiques i holístiques, per una banda, i Lluís M. Xirinacs, amb el seu globalisme[11], que es basa en la recerca de models globals d’interpretació de la realitat, per l’altra. Per a posar l’escuma al sortit, ningú millor que el xef, i investigador de la creativitat, Ferran Adrià, que en la mateixa línia que Gaudí i Dalí (en la seva vessant més artística), podria passar a formar part d’aquest corrent d’integració –consti el futur condicional– no tant per la seva revolució del concepte culinari sinó perquè, de complir-se el seu projecte encara en construcció, del nou «El Bulli», aquest haurà passat de ser el simple millor restaurant del món, a ser un centre mai vist: integrant en un sol espai físic tot un conjunt de diferents dimensions que convertiran l’antic espai dedicat a la degustació en un temple de mescles en què el visitant podrà contemplar, sentir i viure les relacions entre pensament, ciència, art, i, naturalment, degustació.[12]

 

En definitiva, l’essència del pensament integrador consistiria a lligar el màxim d’aspectes possibles de la realitat –la qual, presa en sencer, és l’objecte d’aquest pensament–  sota una concepció original tot ampliant el camp de treball del pensament, o de mescla o laboratori de creació de cosmovisions, per dir-ho així, per arribar a noves idees que serveixin a la vida i –en el cas de Dalí, Xirinacs i Adrià– a la creació i, molt especialment, en aquests tres, a l’estímul de la creativitat de qui s’acosti a les seves obres. La relació inherent entre pensament, vida i creació, és un element capital de la filosofia daliniana.

 

I continuant amb Dalí, direm que si bé d’una banda ho mescla tot en un entramat teòricoexistencial, de l’altra també repeteix idees, hi ha certes idees –que són les que ell considera importants– que les podem trobar desenvolupades arreu sota proses o discursos totalment diferents (en alguns casos fins i tot contradictoris, però sempre insistentment); des dels inicis fins a la fi. L’esperit integrador és una d’aquestes idees. Tan en aquest sentit, com en la voluntat subversiva, la seva obra escrita recorda la de Nietzsche. El que servidor està mirant d’esbrinar –i en aquest cas, apuntar– són justament aquestes idees de fons, els productes concrets en el camp del pensament estètic que sorgeixen com un fruit d’aquesta confusió a què Dalí sotmet tot el que toca amb el seu deliri desficiós.

 

Els punts forts de l’arquitectònica filosòfica daliniana estan sempre relacionats d’una manera o altra amb la creativitat. Per això proposo definir el seu pensament no només com una filosofia de la visió en primer terme, i del desig en segon, sinó també com una filosofia de la creació. Ens centrarem en el camp de l’estètica però aquesta no és fàcil de deslligar de l’ètica i de la metafísica, perquè Dalí ho relaciona i ho lliga tot, expressament, en aquest esperit integrador que també defineix el seu pensament.

 

Atesa la poca coneixença general de l’obra escrita de Dalí, ens permetrem una recomanació per a la introducció dels més neòfits en la matèria: seria molt desitjable començar amb un article assagístic curt que es diu «Sant Sebastià» (1927) i que tot i la precocitat del text (Dalí tot just tenia 22 anys quan l’escrivia), és d’una impressionant riquesa conceptual i entranya ja una part significativa dels elements capitals de la seva filosofia. Després cal anar al «Manifest Antiartístic Català» (1928) (que és una sola pàgina que es pot trobar fàcilment a Internet), també un recull de quatre textos d’extensió mitjana-curta que es diu «La dona visible» (1930) i un altre llibre titulat «La conquesta de l’irracional» (1935), després un text molt curt anomenat «Declaració de la independència de la imaginació i els drets de l’home a la seva pròpia bogeria» (1939). Finalment «La vida secreta de Salvador Dalí» (1942), que és el seu llibre més famós i es considera la seva obra més important: una autobiografia amb elements de ficció, divertidíssima, que alhora resumeix força bé la seva pròpia cosmogonia (que, sigui dit de passada, Dalí emplaça a cada individu a tenir la seva de pròpia). A partir d’aquí ja hi ha tants textos complementaris que no acabaríem. Com que parlem d’estètica hauríem de fer parada obligatòria a «Les passions segons Dalí» (1968). I potser amb «Confessions Inconfessables» (1975) que és el seu últim llibre de certa volada, acabaríem. L’ordre que he seguit és cronològic, de manera que permet anar veient l’evolució del seu pensament. Tots aquests textos es troben a l’Obra Completa de Salvador Dalí tot just editada per primera vegada per Destino el 2006, i que voreja les nou-mil pàgines.

 

És imprescindible recalcar, recordar i reivindicar, que com la majoria de filòsofs, Dalí atorga a la seva obra escrita la capitalitat pel que fa a l’expressió del seu pensament. Que malgrat que ell mai es va cansar d’advertir els estudiosos de la seva obra que es considerava més bon escriptor que pintor i que creia més important el seu pensament que la seva pintura, i que és als seus textos on cal anar per a trobar la clau de volta de la seva filosofia, malgrat la seva insistència en això, pràcticament fins avui no se li ha començat a fer una mica de cas, com demostra la tardana edició de l’Obra Completa. La culpa d’això? Seva per fer acudits amb l’índex mentre assenyalava els estels de la seva cosmovisió? O potser nostra per haver-nos quedat en la superfície d’aquest element còmic i no haver ni tan sols intentat mirar on assenyalava ni escoltar el que, com hem vist, advertia? Dalí concebia la culpa com el motor moral d’occident, la culpa i el remordiment; sentiments entorn dels quals giraria, també, el Temple Expiatori de La Sagrada Família de Gaudí.

 

Des del meu punt de vista només hi ha sis autors que han treballat l’estètica daliniana des d’un punt de vista més o menys sistemàtic i que vagi un poc més enllà de les qüestions pròpies de la història de l’art: I. Gómez de Liaño[13], A. Puig[14], H. Finkelstein[15], V. Santamaria[16], A. Ruffa[17] i M. Hamel[18]. I només els dos primers –que són els únics que han enfocat la qüestió des d’una òptica extra-acadèmica, permetent-se un estil més assagístic i lliure de referències a l’arqueologia de les influències de Dalí– han apuntat directament a l’esperit absolut del pensament –estètic– dalinià. Perquè el pensament dalinià és essencialment estètic. I l’element que Dalí considera essencialment estètic en el pensament és la ironia. Per això era com era, i feia el que feia, obstinant-se sempre en obsequiar el públic amb notes de sentit de l’humor, per una banda, i amb perspectives de la realitat originals i novedoses per l’altra. Perquè fent ús performatiu d’aquesta idea, Dalí s’alinea amb una tesi d’Alberto Savinio, citada al seu text Sant Sebastià[19] segons la qual ironia és allò que Heràclit assenyala quan diu que a la naturalesa li plau d’amagar-se. La naturalesa, davant la mirada de l’home, vestit d’artifici, sentiria vergonya i s’amagaria. Si volem trobar naturaleses hem de gratar. Per això la moral de Dalí ho és del treball, de fet, el títol orsià abans citat –La filosofia de l’home que treballa i que juga– seria perfecte per a titular el quadre de la filosofia daliniana.

 

Per Dalí ironia és també descobrir aquesta naturalesa nua que costa de trobar perquè s’amaga. No el què és la naturalesa sinó el com és aquesta, el com amagat de les coses, o en una paraula: la seva forma, la seva com-formació, la seva configuració. A través de l’empirisme del com són les coses es definiria la física i/o, fins i tot la metafísica, del què són les coses i el seu conjunt total. Darrera la ironia, dirà, sempre s’hi amaga un fons més o menys amarg de veritat. Més enllà de l’humorisme, que també és molt important, ironia és, per Dalí, veure-hi clar, i veure-hi clar és, també, veure tot el possible i veure més de l’habitual. Veure tot el possible per a veure coses que abans no es veien i per fer coses que abans no es feien perquè es consideraven impossibles perquè no es veien o no es veien possibles. No es veia el seu com eren des d’una altra perspectiva i per tant no s’establia el seu què són en potència. És una espècie de Kierkegaard o del seu famós Cavaller de la Fe que ha dipositat tota la seva fe en la tècnica, a través de la qual operarien els miracles, que segons Dalí, molt significativament respecte la qüestió present, es produeixen amb la mateixa necessària exactitud de les operacions bancàries i comercials. Com que també defensa l’exageració, que segons ell seria la gran lliçó que ens ha llegat la Grècia Antiga, dirà que als dalinians només els interessen els miracles, miracles com el de la perfecció. De fet, Dalí emplaça la gent a no tenir por de la perfecció: no hem de tenir por de la perfecció perquè mai hi arribarem, diu.

 

Pel pintor, no hi ha veritat més filosòfica que aquella que tenim atrapada entre els queixals. Hi ha un concepte nutritiu important en la semàntica de l’estètica daliniana, en què la incorporació juga un paper capital. La bellesa serà comestible o no serà, diu. Cal integrar la veritat i la bellesa a un mateix per a que surti de les pròpies accions i creacions. I cal tenir gana. Aquest empirisme salival, però, es fa extensiu a les realitats irracionals (que són els continguts mentals: sentiments, pulsions, obsessions, desitjos, pors, onirismes, etc.), i la representació d’aquests continguts irracionals concrets és una de les propostes més reeixides en què Dalí intervindrà dins la problemàtica surrealista a través de la seva obra, en la qual cal incloure la seva pròpia vida, una obra destinada a concretizar en imatges objectives –en la forma que sigui, pintura, text, escultura, personalitat– tots aquests continguts tan subjectius (però no per això menys reals). Perquè el que està fent és treure’ls a fora, objectivar-los. Un dels principals objectius de la seva estètica és el de dotar la irracionalitat del mateix grau d’objectivitat de què típicament i a través de mitjans més ortodoxos dotem la realitat física i mesurable. El seu mètode per a fer-ho és emprar la raó per a racionalitzar relacions irracionals inusitades entre dos o més punts de la basta realitat, només possibles de trobar quan assignem a la paranoia el poder d’ús de la funció racional integrada a través del deliri interpretatiu.

 

A aquesta metodologia o forma d’explorar la realitat li’n dirà activitat paranoicorítica, més concretament la definirà com un «mètode espontani de coneixement de l’irracional basat en l’objectivació crítica i sistemàtica de les associacions i interpretacions delirants»[20].

 

Dalí es considera morfòleg, estudiós de les formes; perquè les formes són el pont entre la realitat i la representació, i controlant aquestes formes que són les dels objectes de la realitat hom controla també aquests objectes i la realitat mateixa. Perquè pot pensar-los i tractar-los millor. I d’això és del que es tracta en definitiva si volem una vida millor. Per tant l’objectiu d’aquesta estètica és desenvolupar i conèixer les tècniques de la creació per a poder gaudir així d’una vida superior. Per a Dalí la millor vida possible és la creativa. Heus aquí el lligam entre ètica i estètica. La seva estètica, doncs, és una filosofia de la visió i de la creació.

 

L’estètica de Dalí té un dels seus puntals en la demostració d’aquesta disseminació o explotació semàntica en la que fonamenta la realitat i aplica el seu mètode: la seva obra multidisciplinar, multiformal. Com les famoses imatges múltiples que també va conrear en pintura, per exemple l’ «Enigma sense fi» (1938). Per a Dalí mirar és inventar, i mirar les coses espiritualment, que és el que ell defensa, és mirar-les en la seva màxima realitat objectiva, això vol dir amb tots els seus detalls i les diferents potencialitats que impliquen. Mirar així també és, diu, una nova forma d’agrimensura espiritual (i deixem la interpretació o maduració d’aquesta idea a càrrec de cadascú perquè pot sortir-ne més d’un significat, i Dalí cedeix la darrera part de l’obra al receptor, convidant-lo i estimulant-lo a una dinàmica creativa que haurà de culminar a través de la interpretació, de la dotació d’un significat personal i de la continuació). Dalí considera que l’artista, a més d’explicar els aspectes de la realitat sota el seu prisma, que no hauria de deixar d’estar influenciat per l’esperit d’objectivitat i per tant de pluripotencialitat de la realitat representada, ha de proposar, també, enigmes, i aquests provenen del fons de la seva ànima, on sovint regna la irracionalitat. L’obra d’art ha d’interpel·lar directament i buscar un diàleg que ens faci arribar a nous ports, ha de ser un pont al desconegut, com els somnis.

 

La relació que estableix entre l’estètica, l’ètica i l’epistemologia segueix un patró de cert regust platònic, en tant i en quant bo, bell i ver estan relacionats: primer trobem el bo, que és el sacrifici per tal d’aconseguir el ver i de traslladar aquest coneixement a una creació representativa del mateix, i que tant més bella serà com més informació fidedigna, significativa i original aporti, això vol dir, en conseqüència, com més insòlita sigui, i també com més útil i estimulant sigui per a l’eixamplament de la vida, que consisteix en la diversificació de plaers, els quals són tant més intensos com més component intel·lectual o espiritual contenen. Així, també associa la idea d’utilitat amb la bellesa –però no en sentit utilitarista sinó en sentit tècnic/pragmàtic d’una banda i egoista de l’altra.

 

Per a Dalí, la paranoia és una de les majores forces d’explotació del món, força que es fa efectiva com més aconsegueix fer servir la raó per als seus objectius delirants. I la raó és força d’explotació creativa quan empra el deliri per a la seva glòria estètica, per a la creació premeditada. D’altra banda la bellesa també dependrà de la relació de l’obra amb els sentits: per a despertar el potencial imaginatiu, l’obra s’ha de presentar amb una configuració estimulant dels sentits.

 

Al seu text primerenc «Sant Sebastià», abans citat, Dalí defensa una estètica de la Santa Objectivitat: la Santa Objectivitat seria una objectivitat que no exclouria realitats metafísiques ni irracionals, atès que l’objectiu és capturar una visió el màxim d’ampla de la realitat, que inclogui allò que no es veu perquè està dins de la ment, o allò que és només en potència perquè encara no s’ha descobert o realitzat, i es descobreix en aquesta nova mirada artística, una visió pan-perspectivista que engloba el màxim d’aspectes de l’objecte físic/metafísic en qüestió i que, així, el reformula ampliant-ne la funcionalitat.

 

Si Shakespeare deia ser o no ser, Dalí dirà veure o no veure. Aquesta és la qüestió. I si Breton deia a que la bellesa seria convulsiva o no seria, Dalí dirà, com hem dit, que la bellesa serà comestible o no serà. Però la més important i extrema de les propostes estètiques dalinianes, que coincideix amb la que potser sigui la major de les seves obres, al final, és ell mateix: l’artista i la seva vida, respectivament, com a producte estètic i com a obra d’art. I la prova de l’èxit en la consecució de la bellesa (en el sentit abans explicat, i en aquest cas complementària del grotesc) és que Dalí atreu i contagia un estat espiritual de vibrant activitat creativa.

 

Per a Dalí el dolor dels sacrificis, de magnitud gairebé èpica, que requereix aquesta tècnica estètica o experiència irònica i pan-perspectivista, és una forma d’elegància, i per tant de bellesa. L’esforç dolorós en direcció a l’omnicomprensió i a la creació polisèmica sempre va associat a la idea de bellesa i de plaer voluptuós, una voluptuositat que posa de manifest la sensualitat daliniana, on el plaer mental és superior en intensitat al merament corporal. Com Epicur, Dalí superposa els plaers intel·lectuals als merament sensuals, però no per ser de diferents categories (com en l’epicurisme) sinó per ser, realment, de diferent intensitat. Dalí no estableix dues categories de plaers, de plaer només n’hi hauria d’un tipus, el que passa és que té graus d’intensitat: i l’intel·lectual en relació amb la creació, és, efectivament, identificat com a més intens. Dalí considera que sense les delectacions supremes de la ment no existeix el plaer carnal autèntic, és per això que està a favor del ritual neuròtic de l’amor cortès i de l’erotisme, però molt en contra de la pornografia. En aquest sentit adopta l’amor platònic passat pel filtre del catarisme. I li dóna una nova volta quan defensa que la forma d’amor més pura és la perversió. Tot, fins i tot l’amor, va, doncs, enfocat a la transformació, al renaixement. I tot serà un pont al més enllà. Després de la filosofia de la vista ve la filosofia del desig. La bellesa estimuladora apareix quan es dóna una provocació a fer servir la imaginació i les forces delirants, no pas, en canvi, quan es serveix tot fet, cuit i recuit. L’espectador ha de posar l’última part de la creació, que, com apuntàvem abans, és una prolongació d’aquesta, una extensió viva. Dalí proposa erotitzar l’entorn per tal de fer-lo més estimulant. Acabem amb un breu fragment que resumeix prou bé l’esperit estètic dalinià[21]:

 

«El meu mètode és amagar i revelar, suggerir delicadament les possibilitats de certes lesions viscerals, mentre que en altres llocs grato els exposats tendons de la guitarra humana completament esqueixada en alguns indrets, tot sense oblidar mai que és més desitjable fer vibrar els ressons fisiològics dels preludis que els finals malenconiosos del fet consumat.».

[1] Per a més informació, consultar el llibre «Dalí» d I. Gómez de Liaño, que referim a les notes 10 i 13.

[2] Reeditat el 2012 per Edicions i Propostes Culturals Andana.

[3] Jaume BALMES, Pío IX, Escritos Políticos, vol. VII, Obras Completas. Barcelona:  Biblioteca de Autores Cristianos, 1948-1950, p. 997.

[4] Eugeni D’ORS, La Ben Plantada, part III, cap. VIII. Barcelona: Edicions 62, 1980,  p. 109.

[5] Salvador DALÍ, Vida Secreta de Salvador Dalí. Obra Completa, Vol. I, Barcelona: Destino, 2003, p. 825.

[6] Ib., p. 899.

[7] Publicada per primer cop el 1914 per l’ed. Antonio López a Barcelona.

[8] Publicada per primer cop el 1947 per l’ed. Iberia a Barcelona.

[9] José FERRATER MORA, Diccionario de filosofía, 4a ed., «integracionisme», Buenos Aires: Ed. Sudamericana, 1958, pp. 717-719.

[10] Per a més informació sobre la concepció del museu com a organisme d’estimulació interpretativa articulat segons les rodes lul·lianes, veure el llibre Dalí, d’ Ignacio Gómez de Liaño, Barcelona: Polígrafa, 1983, Barcelona.

[11] Desenvolupat, principalment, a: Josep Mª XIRINACS, Un model global de la realitat. Primera part: model menor. Abadia Editors, 2007.

[12] Respecte aquest projecte, la informació prové de converses personals amb Ferran Adrià.

[13] Ignacio GÓMEZ DE LIAÑO, Dalí, Barcelona: Polígrafa, 1983. I El camino de Dalí, Madrid: Siruela, 2004.

[14] Arnau PUIG, L’esponja Dalí, Vallbona de les Monges: March Editor, 2005.

[15] Haim FINKELSTEIN, Salvador Dali’s art and writting 1927-1942, Cambridge: Cambridge University Press, 1996.

[16] Vicent SANTAMARIA, El pensament de Salvador Dalí al llindar dels anys 30, Castelló: Publicacions de la Universitat Jaume I, 2005.

[17] RUFFA Astrid, Dalí et le dynamisme des formes. L’élaboration de l’activité «paranoïaque-critique» dans le contexte socioculturel des années 1920-1930, Saint-Etienne: Les presses du réel, 2009.

[18]Mathilde HAMEL, La période américaine de Salvador Dalí (1938-1948) et sa production écrite. (Tesi doctoral llegida el 2016 a l’ École doctorale Histoire, mémoire, patrimoine, langage de la Universitat de Rouen i encara no publicada).

[19] Salvador DALÍ, Sant Sebastià, Sitges: L’ Amic de les Arts. Gaseta de Sitges, n. 16, 31-7-1927, pp. 52-54.

[20] Salvador DALÍ, Últimes modes d’excitació intel·lectual per a l’estiu del 1934, Obra Completa, Vol. IV, Barcelona: Destino, 2005, p. 369.

 

[21] Salvador DALÍ, Vida Secreta de Salvador Dalí. Obra Completa, Vol. I, Barcelona: Destino, 2003, p. 644.

Aside | Posted on by | Tagged , , | Leave a comment

Hacia una globalidad liderada por las ciudades. Barcelona saluda al mundo! (Tusitala – 7/2015)

Reportatge de l’assaig “Londres-París-Barcelona. Viatge al cor d’una tempesta” d’ Enric Vila, per a la revista Tusitala

Revisando un libro para escribir este artículo he comprendido por qué Salvador Dalí –quien además de pintar, escribía espléndidamente– vaticinó algo tan pasmoso como que Europa estaba destinada a renacer sobre sus propias raíces, esto es, sobre el individualismo y sobre un catolicismo actualizado y progresista. Lo del individualismo probablemente apunte a la cuestión libertaria, dialéctica y creativa. Lo del catolicismo ya es más cortocircuitante. Podría haber sido una de sus boutades, pero cuando escribía no solía hablar por hablar. Así que permitámonos, por un momento, jugar a establecer relaciones… Y dejémonos llevar, ahora, por el placer del goce intelectual.

Andaba yo cavilando sobre la estética pública, sobre la mucha importancia que tiene el espacio público en nuestras vidas y lo poco que se explotan aún las posibilidades del arte en la calle; de un imponente y formidable arte en la plaza pública. Me venían a la cabeza las últimas tendencias en pedagogía, que dan al factor emocional la capitalidad en los factores de aprendizaje. Hablamos del factor estético y artístico (recordemos que el arte sabe de emocionarnos). Del aprendizaje significativo, es decir, aprendemos mejor si eso que nos enseñan nos despierta alguna emoción, si significa algo para nosotros.

En esta caminata interior, me planteaba si las ideas evocadas por las cosas que vemos mientras paseamos no serán ya puntos en común, si los elementos dispuestos en el espacio público no serán puntos espirituales compartidos, manantiales, formas de interpretar la realidad (tal y como uno ve la realidad, así vive su vida). Y si en definitiva esas ideas que el espacio evoca en nosotros no serán formas de ser. Formas de ser que están ya presentes en los ciudadanos sólo por el hecho de tenerlas presentes repetidamente, por la sugestión que estas provocan. Así, el espacio público se me aparecía como una gran oportunidad escolar, cívica: La estética queriendo ser la gran amante de miles de mentes deseosas por perder la virginidad filosófica y épica, por correr a través de las puertas de lo bello y llegar así a los jardines de la verdad y la moral. Mi tesis es que las formas de una ciudad son performativas: pueden dar forma a nuestros valores, a nuestra alma. Que muy a través de los símbolos de sus ciudades viven los caminantes, los paseantes, los viandantes. El símbolo alimenta constantemente la actitud, que acaba haciéndonos fructíferos en su línea dominante.

De esta forma, venía yo preguntándome por el arte público que nos falta. Los monumentos que podrían reivindicar el coraje, la excelencia, la creatividad, la fuerza, el valor del trabajo y del sacrificio, del diálogo. Sin velos ni complicaciones, sin intelectualismos. Directamente, que nuestros retoños lo capten rápido al verlo. La salud ¡la fraternidad! Me preguntaba si no podríamos levantar templos donde el ciudadano pueda ser interpelado por estas ideas. Imagínese, mi querido lector, el encontrarse en un templo que le habla sin tapujos sobre la virtud; directo en los morros, en las paredes, en el techo.

Seguimos caminando y en el barrio contiguo, unas calles más allá ¡otro! ¡Éste le ha dado a la inteligencia las garras para cazarnos! ¿No sería fantástico ir a rezar –a meditar, reposar o lo que guste– a templos de esta clase? ¿Quién no necesita del aliento de las virtudes para sobrevivir en la selva de la realidad? Pero un pueblo parece demasiado pequeño para construir y rentabilizar estas construcciones.

EL RENACIMIENTO DE LAS POLIS

El experto en teoría social y económica RICHARD FLORIDA, sostiene que uno de los pocos indicadores fiables del potencial competitivo de una ciudad es el movimiento gay. Su índice gay reza que si una ciudad atrae homosexuales, va por el buen camino. Para elaborar sus teorías sobre el éxito geopolítico, el autor de Cities and the Creative Class y de Who’s Your City? se basa en una nueva categoria social a la que bautiza como clase creativa. Según Florida, esta es la clase más importante de todas, puesto que determina el crecimiento económico y la vitalidad urbana de las ciudades. La prosperidad de un lugar es proporcional a la densidad de personas creativas que viven en él. Estas clases eligen la ciudad de residencia más en función de los niveles de tolerancia y de atractivo cultural que en función del mercado laboral. Y el colectivo homosexual coincide más que ningún otro factor con estas prioridades. Su estilo de vida se acerca al ideal del hombre creativo: lazos débiles, horarios flexibles y una vida de relaciones sociales y laborales intensa.

El profesor ENRIC VILA nos cuenta todo esto y mucho más en su ensayo “Londres-París-Barcelona. Viatge al cor de la tempesta”. Allí nos presenta a Florida y a otros muchos autores, sirviéndose de ellos para reforzar, matizar y enriquecer el contexto de sus propias teorías sobre las ciudades y sobre el protagonismo que están tomando en la geopolítica actual. A través de un interesantísimo entramado de ideas, el autor crea el marco ideal para entender la situación actual desde la posición de Barcelona. Nos encontramos ante un magnífico ensayo que integra el rigor con el atrevimiento, en el que se entremezclan ciudades, culturas, historia, reflexión moral, amor y hasta la propia biografía, intermitente, del autor. Pero, el tema de las ciudades, tal y como lo trata el libro, tiene demasiado interés y capacidad fascinante como para dejárselo perder al lector. Además, el libro todavía no ha sido traducido al castellano. Por eso, en lo que sigue, me he propuesto actuar como humilde corresponsal de algunas de las ideas queexpone. Así, desde ahora son Vila, sus lecturas, o sus autores, los que toman la palabra.

Decíamos que los homosexuales dan ritmo a las ciudades. Gastan, se relacionan, tienen libertad de movimientos y un nivel cultural alto.

Aguantan la vida urbana mejor que los heterosexuales. Pero tambien es importante que las ciudades tengan un proyecto que las cohesione más allá de la persecución febril del dinero. PASQUAL MARAGALL decía que la humanidad se salvaría a través de las ciudades o que no se salvaría. Si la creatividad es la base de la economía, todo lo que hace referencia al prestigio y a la profundidad de los marcos culturales ha de tener mucha importancia. El espíritu de las ciudades pide un ambiente de intimidad para emerger, como la vida interior de las personas. Por la noche, cuando por las calles sólo encuentras bohemios paseando sus fantasmas, es cuando ves más claramente las ambiciones de una ciudad y el capital humano que tiene para alcanzarlas.

Una ciudad sin vida nocturna es una ciudad muerta, que no tiene sueños ni energía. Por la noche se ve si una ciudad tiene calidad humana. Las revoluciones se llevan a cabo por la mañana, pero se urguen por la noche, bajo las estrellas. Si de día se ejecuta, de noche se piensa y se hace volar la imaginación. La gente que se levanta temprano tiende a despreciar los noctámbulos mientras están vivos y a hacerles monumentos después de muertos.

El ensayo de Vila apunta a que las ciudades cada vez serán más importantes, estarán más pendientes del resto de ciudades del mundo y vivirán más de espaldas a sus propios países, es decir, que se volverán tan narcisistas como París, pero sin Francia detrás. Si hasta ahora los núcleos urbanos trabajaban para los estados, ahora será al revés. El centralismo se volverá ultramoderno. Y si hablamos de España, su capital volverá a ser más que nunca Madrid. Miremos LONDRES, por ejemplo: si no fuera por la capital, Gran Bretaña no estaría en la agenda de nadie. Londres subvenciona el resto del estado y mantiene el declive de Gran Bretaña en un plano discreto. Mientras el conjunto del país cuenta cada día menos en el mundo, Londres se disputa el liderazgo de los mercados con Nueva York. La economía puede fallar si el país no es bastante sensible a los intereses de la capital. Las ciudades pasaron una etapa muy dura durante las décadas centrales del siglo XX. Cuando el muro de Berlín cayó, el centro de Londres tenía un 55% menos de población que en 1911. Entre los años veinte y los años ochenta, los cascos antiguos de muchas grandes ciudades se degradaron.

La vida urbana no inspiraba confianza. La sociedad de masas deshumanizó tanto la vida urbana que los ricos huyeron al campo. Desde 1989, el núcleo histórico ha ganado más de un millón de residentes y algunos políticos populistas sugieren que la ciudad debería tener un estatus especial –como Shanghai dentro de China. A medida que la economía se concentra, los viejos estados pierden cohesión y las antiguas naciones nacidas de la geografía reivindican su pasado histórico. De ahí la necesidad de Escocia de autogobernarse.

CHINA (QUE NO PEQUÍN)

China urbaniza un territorio equivalente a Roma cada seis semanas. El crecimiento de Asia está impulsando una poderosa Industria urbanística. Internet está lleno de proyectos de ciudades fantásticas, normalmente elaborados por despachos occidentales. Hasta ahora, los experimentos no han resultado muy exitosos. Cyberjaya debía ser la Silicon Valley de Malasia pero no acaba de arrancar. La ciudad de Sejong, pensada para convertirse en la nueva capital de Corea del Sur, se construye en medio de una fuerte oposición política. La esperanza de los urbanistas utópicos es SONGDO –que aspira a ser la ciudad más ecológica del mundo cuando esté terminada en 2016. Excepto historia, Songdo tendrá de todo: museos, universidades, auditorios, campo de golf, parque de atracciones; incluso tendrá el inglés como lengua oficial.

Gale International, la empresa que lleva el proyecto, ha elaborado un modelo de ciudad instantánea y visita alcaldes de China para ofrecerles réplicas de tamaños y precios diferentes. El gobierno de Beijing tiene en marcha una operación similar llamada Sino-Singapore Tianjin Eco City. Esta ciudad ha de transformar un desierto de salobre en un centro de tecnología punta. Y será replicable. Durante la construcción se elaborará un protocolo que permitirá a cualquier burócrata levantar una ciudad totalmente nueva en dos días.

Aunque Occidente está concen-trando el poder en las grandes ciudades para plantear la batalla con los países emergentes en territorio favorable, China es el único país que puede revolucionar profundamente la vida occidental y urbana. Es verdad que la determinación de los políticos de Beijing de urbanizar el país puede terminar como el rosario de la aurora. Pero si la jugada les saliera bien, Occidente acabaría convirtiéndose en un apéndice de China y el llamado Reino del Medio volvería a convertirse en el centro del mundo.

El proyecto chino tiene poco que ver con nada que nos podamos imaginar. Beijing quiere que el país cuente con 900 millones de urbanitas de cara al 2025. El sueño chino pasa por crear ciudades de 100 millones de habitantes, rodeadas de pequeños centros de entre 10 y 25 millones. Para dar una referencia, la ciudad más grande del primer mundo es Tokio, con 37 millones de personas. Los chinos quieren superar toda posibilidad de comparación con sus rivales nipones y los burócratas más audaces incluso sueñan una capital de 250 millones de personas. Las cifras ridiculizan metrópolis como Shenzen, que a finales de los años ochenta era una villa marinera de 30.000 habitantes y que ahora tiene 11 millones y es la sede de la compañía de biotecnología más importante de Asia. El Instituto MacKinsey prevé que, en 2025, 100 de las 600 ciudades más importantes del mundo serán ya chinas ¿Qué precio pagará el país por esta megasuperurbanización?

Entre 2000 y 2007 China perdió 300 poblaciones diarias, con los problemas de desarraigo y crueldad que esto, seguro, comportará. Pero el sueldo medio se ha multiplicado por ocho en sólo 30 años, lo cual no tiene precedente en la historia mundial. El hecho de que esto sea fruto de un proceso largo y doloroso no les impresiona. En China, la nación siempre ha pasado por delante del individuo.

Este año, más de un millón de ciudadanos ha muerto pre-maturamente debido a la conta-minación. Al mismo tiempo, la alimentación ha mejorado tanto que los soldados jóvenes ya no caben en las cabinas de los viejos tanques y aviones del ejército popular porque son bastante más altos que hace una década. Beijing quiere llegar al 2025 con un 70 por ciento del país urbanizado. Entre los proyectos más audaces está la construcción de un tren bala que recorrería China, cruzaría Rusia y llegaría a los Estados Unidos atravesando el estrecho de Bering por un túnel submarino. También queda pendiente la construcción de una ciudad vertical de más de 800 metros de altura en la región de Chansga. Desde el siglo XVIII, la principal arma de China ha sido la fuerza de la cantidad. En la última década ha construido más carreteras y ferrocarriles que el resto de países juntos y ha pasado de ser el paraíso del trabajo manual a convertirse en el primer importador de robots industriales.

Se dice que en términos históricos la transformación que vive China deja en ridículo a la Revolución Industrial inglesa. Beijing trata de llegar al punto en el que el factor cuantitativo deviene cualitativo; es decir, el punto que tumbó las ciudades mediterráneas y, más tarde, las germánicas, a medida que la tecnología dio fuerza al modelo político del Estado francés. Hasta ahora, las urbanizaciones aceleradas han dado resultados discutibles. Pero China es China y tanto si la urbanización planificada para Beijing funciona, como si no, es probable que transforme la idea que tenemos de las ciudades, que las convierta en objeto de una mitificación aún mayor o que se cree una leyenda negra. A veces parece que la atlética democracia estadounidense vaya camino de convertirse en un espectador afrancesado que se mira con zapatillas su propia decadencia.

SAN PETERSBURGO

El brío de China y el negocio de las ciudades instantáneas recuerda los orígenes de San Petersburgo. A finales del siglo XVII, poco antes de que comenzara la Guerra de Sucesión, Pedro el Grande hizo un viaje por Europa. Del viaje saldría el proceso de occidentalización que convirtió Rusia en una potencia militar. Al igual que muchos políticos actuales del mundo árabe y asiático, el zar creyó que la manera más rápida de modernizar el país era construir una gran ciudad partiendo de cero. Ordenó que la nueva capital tuviera canales, al igual que Amsterdam. A finales del siglo XVII, la economía holandesa era la más avanzada del mundo. Holanda disponía de más barcos que el resto de países europeos juntos. La ciudad se construyó gracias a una multitud de siervos a las órdenes de artistas y arquitectos, mayormente franceses. El 1712, un año antes de que el tratado de Utrecht borrase del mapa a los catalanes, San Petersburgo se convirtió en la capital de Rusia. Mientras, la Guerra de Sucesión cortaba las alas a la Europa comercial y dejaba el continente en manos del militarismo de Versalles. París tardó 150 años en tener unas panorámicas comparables a San Petersburgo, que fue la primera ciudad experimental de la historia, una especie de Songdo o de Dubai de la ilustración. Sus palacios y sus avenidas la convirtieron en un símbolo del lujo y del progreso. París no tuvo una áurea literaria comparable hasta que, a mediados del siglo XIX, el barón de Hausmann destruyó el centro medieval de la ciudad para levantar una nueva capital al gusto de Napoleón III.

Durante el siglo de las luces nadie se acordó de los 100.000 siervos que murieron cavando agujeros y arrastrando piedras en nombre de la razón ilustrada. El resto de monarcas europeos también quisieron lucir una capital que encarnara su poder y su sabiduría. Y a medida que la distancia entre las pretensiones urbanísticas y la realidad humana se fue ensanchando, la ciudad pasó de representar los ideales de la ilustración a representar las miserias de la vida moderna. San Petersburgo vivió con una intensidad demoledora la decepción de las esperanzas generadas por la ilustración. Durante la primera mitad del siglo XX la ciudad sufrió tres revoluciones, tres cambios de nombre y un asedio de 900 días. San Petersburgo no sólo perdió la capitalidad, también perdió los artistas y el dinero y estuvo a punto de desaparecer. Las ciudades instantáneas están muy bien, es impresionante pensar que hace sólo 50 años la gente de Dubai iba en camello… Pero más vale no hacerse muchas ilusiones sobre el progreso ni tampoco sobre las ciudades que se crean de la nada con la ambición de superar Manhattan.

SASKIA SASSEN dice que en el esquema de la globalización las ciudades son el medio más eficaz para cohesionar los territorios y para hacer política. Pero a diferencia de Florida, Sassen no tiene claro si las ciudades tendrán suficiente fuerza para mantener vivo el sistema democrático. Las ciudades, dice, transformarán los estados y crearán nuevos centros y nuevas periferias. Las capitales se convertirán en el núcleo creador de un imaginario que interpelará al mundo con sus valores y su actividad. Cada ciudad será el centro de un mundo y un nodo en la red mundial. Las burocracias perderán poder en favor de las élites urbanas, y la lucha para controlar el corazón de la gente promoverá discursos místicos y ecologistas. Las ciudades deberán profundizar en su pasado para poder ser competitivas. Asegura que para vender un producto debes conocerlo bien y, en lo que nos ocupa, esto quiere decir que has de haber interiorizado «la historia profunda».

En un mundo donde Nueva York y Chicago pueden llegar a tener más importancia que los EEUU o más intereses en común con Tokio que con Dallas o Kansas City; y en una España donde Barcelona ya no puede preservar el alma a cambio de hacer de motor de la Península porque Madrid también quiere este rol, Barcelona y los catalanes tenemos pocas opciones. La política centralizadora de la capital encaja con los procesos que están en marcha, el futuro de España sólo pasa por Madrid. Y sin un Estado que nos permita aprovechar nuestra fuerza para relacionarnos libremente con el resto de ciudades mediterráneas, sufriremos por no quedar arrinconados.

A PARTIR DE HENRY KISSINGER

Una forma de comprender las consecuencias de 1714 y como acertaban los resistentes barceloneses que decían que luchaban por la libertad de España y de toda Europa, es leer Diplomacy, de Henry Kissinger (Secretario de Estado de Richard Nixon). Según Kissinger, la cultura política de los estadounidenses se forjó por oposición a la tradición europea. Los norteamericanos presuponen que el estado tiene el deber de intentar actuar con un sentido moral equiparable a las personas que representa. La base de la cultura política de Europa es la razón de estado –el concepto que Lord Bolingbroke aplicó a propósito de la paz de Utrecht cuando traicionó a los catalanes con el argumento de que Inglaterra no tiene aliados sino intereses, y que venía de la diplomacia desarrollada por los cardenales Richelieu y Mazarina mediados del siglo XVII.- Esta tradición se consolida después de 1714, cuando Francia logra arrinconar a los Habsburgo en el este de Europa. Richelieu creía que así como los intereses de los hombres tienen un trasfondo trascendente, los estados se juegan la existencia cada día porque son construcciones artificiales y, por tanto, no tienen alma. Si miramos qué potencias emergen a partir de 1714 veremos que tienen un carácter expansionista y que la base de su economía es la guerra. Veremos que después de la caída de Barcelona se generaliza la idea de que los hombres y los territorios deben adaptarse a las leyes del estado y no a la inversa como pretendía el constitucionalismo catalán o el lituano-polaco.

Mientras Barcelona resistía a las tropas borbónicas, el peligro de que estallara otra guerra civil o que se produjera un retroceso en las libertades inglesas flotaba en el ambiente de Londres. En la paz de Utrecht, los ingleses cerraron unos acuerdos muy favorables. Francia no consiguió el dominio total del continente pero se convirtió en su actor más poderoso. En 1776 los Estados Unidos retomaron el camino hacia la democracia que se truncó en Europa cuando los ingleses abandonaron Barcelona. El presidente Clinton decía que el mundo sería catalán o talibán.

LA CIUDAD COMO ELEMENTO ESPIRITUAL

Hasta la edad media la economía se basaba en el producto, a partir del siglo XVI pasó a basarse cada vez más en la cantidad y la estandarización. La ciudad moderna se fragmentó en barrios homogéneos, reflejando una visión del mundo cada vez más materialista y más sectaria. Una ciudad pierde la gracia cuando pierde la diversidad, la sorpresa, la identidad. Secuestradas por la obsesión de producir, las ciudades se convirtieron en gallineros que la élite gestionaba para alimentar mano de obra barata y para engordar los ejércitos coloniales. Ahora, a medida que el producto vuelve a ganar protagonismo, algunos valores que hasta hace poco parecían esotéricos se vuelven a considerar importantes. Una vez que la supervivencia se puede dar por descontada, lo que se echa de menos es tener alma. Palabras como alma, patria o tradición parecían incompatibles con la cultura urbana. Los templos alrededor de los cuales habían crecido las grandes ciudades habían sido sustituidos por centros comerciales. A base de carnicerías, es normal que en la segunda mitad del siglo XX la dimensión espiritual del hombre quedara en cuarentena. Con los millones de desplazados que generaron las guerras mundiales el valor telúrico de la tierra se convirtió en un problema a superar. El negocio inmobiliario fue la última expresión de unos valores materialistas que han sido la base de la formación de Europa desde la época moderna.

Las ciudades que han tenido buenos gobernantes suelen disfrutar de grandes espacios enjardinados. Las plazas y los jardines se inventaron para articular los imaginarios nacionales en torno a un ideal de bienestar. La calidad de unas élites es proporcional a la calidad de las plazas y los jardines que son capaces de crear. En los espacios pensados ​​para que la gente vaya a sacar al perro, el tiempo se detiene y la ciudad se recrea en una promesa de felicidad.

Cuando hay fuerza y ​​optimismo, el pasado es una fuente de creatividad. Cuando hay fuerza y ​​frustración, las sociedades se rebelan contra el pasado y tratan de destruirlo para construir nuevos paradigmas en el vacío. En eso los Parisinos han destacado. La última vez que Barcelona creyó en su historia fue durante el modernismo, que es el intento más serio que los catalanes hemos hecho para convertir nuestra tradición en una fuente de poder. Los modernistas querían ligar el pasado con el futuro, todo lo contrario de los modernillos de ahora. Una ciudad es una lucha entre la historia y la moda.

PARÍS

París es el mejor ejemplo de la relación que el poder ha establecido con la novedad. Los franceses fueron los primeros en despreciar el pasado y promover la idea del progreso que ha movido el mundo desde la Revolución Francesa. París también tuvo que redimir los huesos sobre los que creció. La capital de Francia sufrió revoluciones y asedios e incluso una ocupación militar. El París escaparate se construye bajo los auspicios de Napoleón III, en un régimen policial surgido de una crisis institucional fuertísima. Su encanto no viene de las novelas de Balzac, ni de la filosofía de Voltaire, sino de la salvaje demolición de la ciudad medieval que se llevó a cabo para satisfacer los delirios de grandeza del Emperador. Para ello, sin embargo, había que romper con el pasado. El Imperio de Napoleón III se crea a partir de la idea totalitaria de que la conquista del futuro debe eliminar el tradicionalismo y el obrerismo al mismo tiempo. La transformación de París es el espejo de la aceleración que el régimen imprime al proceso de centralización política y homogeneización cultural del estado. La ciudad de los desfiles militares, de las mujeres objeto, de las teorías racistas de Joseph Gobineau y de los maestros que iban a adoctrinar a los niños de provincias, son producto de ese régimen. El estado francés terminó de doblar París y convirtió la ciudad en un decorado de cartón piedra que inspiró los delirios de grandeza de Adolf Hitler al igual que el Versalles de Luis XIV había inspirado antes el zar de Rusia. Mientras Amsterdam y Londres competían por el liderazgo comercial, París convertía el lujo en el motor de su poder, y modernizaba el urbanismo. En 1714, el año que Barcelona se rendía a los Borbones, París tiraba al suelo las murallas para hacer el primer bulevar. Entonces Francia tenía tanta fuerza que París se podía permitir pensar la capital como una ciudad abierta, lujo inaudito en toda Europa. Es sólo ahora que, sin haber perdido el encanto, desprende un cierto aire de cadáver exquisito. A medida que la globalización cuestiona los viejos estados nación y que el inglés y el chino van conquistando el mundo, la capital de Francia va moderando su confianza en el progreso.

HISTORIA Y DIALÉCTICA CIUDAD-ESTADO

La globalización es una reanudación de los cambios que ya se habían iniciado a primeros del siglo XX, cuando oriente comenzó a abrirse al mundo, cuando las pequeñas naciones de Europa comenzaron a reivindicar su personalidad y cuando la vida urbana se empezó a desarrollar al margen de la vida nacional dictada por los intereses militares de los viejos estados. La obra de Gaudí, al igual que la de Kafka, va contra unas formas de gobierno putrefactas, que habían dejado de representar al hombre y su realidad natural. Desde la caída de Roma, toda la historia de Europa es un tira y afloja entre la tendencia autoritaria y honogeneizante de los estados y la tendencia disgregadora y liberalizadora de las ciudades. Esta dialéctica ha sido el motor del dinamismo europeo, pero la pulsión totalitaria de los estados ha acabado por ahogarla. La guerra entre el absolutismo y el parlamentarismo se saldó en 1714 con un acuerdo entre Francia e Inglaterra que marginó Holanda y aplastó las instituciones catalanas para, más adelante, aplastar a las polacas y dejar a los pueblos germánicos fuera de contexto.

EDWARD GLAESER ha escrito The Triumph of the City en la línea del optimismo urbano chino diciendo que las ciudades nos harán más ricos, más ecológicos y más felices. Dice que la humanidad podría vivir toda junta en Texas sin que nadie tuviera que renunciar a tener una casita con jardín, y que las ciudades no paran de crecer. 37 millones de personas viven en Tokio felizmente amontonadas.

Que los americanos que viven en ciudades de más de un millón de habitantes cobran un 50 por ciento más que los que trabajan en áreas más pequeñas. Que las revoluciones se hacen llenando las capitales de masas motivadas. Que las ciudades triunfan porque las buenas ideas salen de los espacios donde hay más gente. A primeros del siglo XX, Nueva York tenía una esperanza de vida inferior a la media de los Estados Unidos, como ocurre actualmente en muchas ciudades asiáticas. Hoy tiene una renta per cápita muy superior a la media americana y la calidad de vida más alta del país. Las ciudades pujantes no son aquellas en las que los pobres tienen coche, sino aquellas en las que las señoras ricas van en metro.

CHARLIE LEDUFF describe la quiebra de Detroit como una metáfora de la crisis del estilo de vida americano. En su libro Detroit: An American Athopsy nos cuenta que en 1950 Detroit era una de las ciudades más ricas de Estados Unidos. Detroit fue la cuna de la producción en masa, de los ejecutivos con sueldo de futbolista y de la cultura del consumo que forjó el mito del estilo de vida americano. La industria de Detroit puso el coche y la lavadora en el centro de la vida de las masas y restableció la esperanza cuando el fascismo colapsó la sociedad burguesa. Pero al cabo de unos años, Charlie LeDuff volvió a casa y se encontró las avenidas vacías, los rascacielos abandonados, la policía desmoralizada y las instituciones carcomidas por la corrupción. En algunos barrios vio coyotes y cadáveres enterrados bajo la nieve. Nueva York y Chicago también pasaron crisis, pero comprendieron que una ciudad debe buscar la máxima concentración de conocimiento, no la máxima densidad de personas y servicios. Y se recuperaron reinventándose. En lugar de abandonar en el peor momento de la tormenta, los Neoyorquinos se reafirmaron con su “I New York”. La calidad de la gente es lo más importante.

La idea de que las ciudades pertenecen a los estados no es inocente. Nuestra admirada Holanda, en su momento más brillante, más que un estado nación era una constelación de 78 ciudades con representación en la Haya. Si se entiende esto se comprende el interés de Barcelona por Occitania. La decadencia holandesa comienza cuando las ciudades de los Países Bajos tuvieron que ceder el poder a un rey para protegerse del ejército de Luis XIV. Más trágico es el caso de las ciudades italianas, primero colonizadas por las potencias extranjeras y luego prostituidas por las dinámicas de la unificación. Las ligas de ciudades nos parecen antiguas porque a partir de un cierto momento dejaron de resultar útiles para defender la libertad y el dinero. En los últimos siglos, las ciudades han jugado un papel subordinado respecto de los estados. Sin embargo, desde que París recuperó el Ayuntamiento en 1970 y, sobre todo, desde que en 2000 Londres restableció la figura del alcalde, la influencia de los municipios no ha parado de crecer. Este cambio de dinámica ha esparcido la idea de que los estados están en vías de extinción.

El urbanista JANE JACOBS (1916-2006) fue de los pioneros en afirmar la tesis de que los estados y las ciudades aportan visiones del mundo contrapuestas y complementarias. En el esquema de Jacobs los estados promoverían valores como la lealtad, la fuerza, la jerarquía y el fatalismo, mientras que las ciudades representarían el pacto, la conveniencia, la confianza y el optimismo. Quizás el hecho de que España fuera el primer intento de estado nación y que Barcelona haya sido la ciudad que se ha aferrado con más terquedad a sus libertades, contribuye a que el diálogo entre Madrid y Barcelona esté marcado por la incomprensión. Los españoles, con su entrañable inflexibilidad, nos recuerdan cada día que los estados piensan en clave de derrota o de victoria, de lealtad o traición. Y nada quieren saber del pragmatismo y del win-win, que es la esencia del carácter comercial de las ciudades. La pugna entre Barcelona y Madrid cada día estará más abierta y también, por el mismo motivo, es probable que su resultado influya en la forma en como Europa acabará viéndose a si misma. PANKAJ MISHRA, en su poli-premiado ensayo De las ruinas de los imperios. La rebelión contra Occidente y la metamorfosis de Asia, escribe que Occidente se podría llegar a encontrar en una situación paradójica –situación que ya se ha dado en la historia. Hace 100 años, 13 países occidentales controlaban tres cuartas partes de la tierra y el 79 por ciento de la población del mundo. Ahora puede ocurrir que estas potencias terminen sometidas a países de una civilización extranjera gracias a la fuerza de los mismos valores que les permitieron alcanzar la hegemonía. Estos valores no tienen alternativa clara, lo que está en discusión es la hegemonía de Occidente. Esta situación de pérdida de control sobre el propio futuro es la que, según Vila, suscita el sentimiento de decadencia y el retrato del nuevo héroe occidental como un hombre que necesita reinventarse para seguir adelante. Muchas de las series televisivas de éxito (The Walking Dead, Z-Nation, Falling Skies, Last Ship, Outlander, etc.) reflejarían este sentir colectivo.

BARCELONA Y LA LIBERTAD

Para Vila, la reaparición de Barcelona en el concierto internacional debería sacar partido de este contexto. Barcelona sólo mantendrá una posición entre las grandes ciudades del mundo si contribuye a la regeneración política y espiritual de Europa. Pues ¿no son de orden inmaterial los elementos que conforman el malestar occidental? No es significativo que Barcelona sea la única ciudad del continente que está construyendo un templo cristiano? Un templo cristiano que ha sido revalorizado por la admiración insistente de los turistas precisamente asiáticos. Si pensamos que los turistas que han dado valor a la Sagrada Familia pertenecen a la aglomeración humana más dinámica y pujante del mundo, esto quizás nos hará pensar. Los catalanes tenemos cosas en común con los países asiáticos emergentes: una profunda voluntad de ser y de demostrar al mundo que somos una nación digna de ser tenida en cuenta, una necesidad de redimir nuestra condición de pueblo vencido y humillado. Como China y muchas ex-colonias emergentes, durante mucho tiempo, nos hemos sentido fuera de la historia.

La respuesta a la hegemonía occidental de países como el Japón, China, India o las dos Coreas, ha sido armarse hasta los dientes y fortalecer la burocracia. Hoy los grandes países orientales son réplicas gigantescas de los viejos estados nación decimonónicos europeos. Hay una diferencia esencial -occidental- en la respuesta catalana. Si la respuesta asiática consistió en copiar los elementos de disciplina y organización que daban forma militar a los estados europeos, la catalana consistió en profundizar en los ideales cívicos y democráticos implícitos en las revoluciones francesa y americana.

Y también en la historia propia del país anterior a 1714. La respuesta de Cataluña –encabezada por el barcelonismo del filósofo EUGENI D’ORS (“Sobre las ruinas de las naciones edificaremos la ciudad”)– no fue belicista, fue cultural. En el tránsito del siglo XIX al siglo XX, Cataluña, que era un país violentísimo, de una violencia instintiva y medieval, comenzó a forjar un modelo de país casi post-materialista, basado en la educación y en el civismo. El culturalismo catalán se colapsó ante la vorágine de violencia que llevó la guerra civil y la dictadura, sin embargo los obstáculos no lograron parar una evolución de carácter histórico de la que ahora estamos viendo los frutos. Mientras este siglo XXI parezca destinado a ver emerger países marcados por la humillación y por la derrota, Barcelona no debe tener miedo a postularse como una de las capitales con el deber de impulsar la regeneración del viejo continente. El hecho de que estemos celebrando el tricentenario de 1714 no deja de ser una muestra más de que ninguna ciudad ha conservado un recuerdo tan intenso y tan apasionado de las libertades perdidas por los núcleos urbanos durante el proceso de la formación de los viejos estados nación europeos.

Mientras que en el resto del mundo las ciudades y los países han acabado siendo obra de las maquinarias estatales, en Cataluña han sido las ciudades, lideradas por Barcelona, ​​las que han forjado las bases de la consciencia nacional y del progreso. Este hecho ayuda a entender la fama que tiene Barcelona en el extranjero -y el hecho de que el magnetismo de la ciudad vaya aumentando a medida que las condiciones para ejercer la libertad mejoran en España y en el conjunto de Europa.

El libro El Territori de la Catalunya medieval de FLOCEL SABATÉ hace pensar en el modelo que Barcelona podría ayudar a articular dentro de la Unión Europea. Quizás deberíamos ir hacia una Europa entendida como una constelación de ciudades mutuamente influidas y dependientes, pero con un proyecto y un territorio propios, que fuera una evolución de la mejor tradición urbana medieval y de las aportaciones organizativas de los franceses y el antiguo Imperio hispánico. Con un sistema territorial que hiciera de Europa una gran Suiza, el continente se ahorraría dividir lo que no es divisible y podría aprovechar la fuerza del localismo para tener un papel más destacado en el mundo. Ya en el siglo XIV, se escribía que Cataluña eran 10 ciudades. Hay una línea teórica que va desde los juristas del siglo XV hasta Eugeni d’Ors para explicar el país como un sistema de ciudades en red liderado por Barcelona. A diferencia de lo que ocurrió en Francia o en Castilla, en Cataluña las fronteras con el campo quedaron desdibujadas muy deprisa. El país enseguida se constituyó como una red de soberanías donde cada ciudad funcionaba como un pequeño estado. Esto dio un tejido comercial intensivo y bien trabado, capaz de sacar rendimiento a un territorio pequeñísimo. La articulación de pequeñas capitales mutuamente influidas ató tan estrechamente la idea de país al territorio que la hizo inexpugnable. El modelo de estado nación centralista y uniformizador puede funcionar en Asia o América del Sur. En Europa, sin embargo, deberíamos hacer evolucionar al mundo, si no, quedaremos aplastados por la fuerza cuantitativa de nuestros adversarios militares y económicos. La gracia de Barcelona es que tiene la historia y la fuerza necesarias para ofrecer una alternativa a la decadencia occidental desde dentro de Occidente mismo. Los extranjeros que visitan Barcelona vienen a admirar, además del sol y la paella, los esfuerzos, presentes en cada detalle, que el país ha hecho para sobrevivir a las políticas de despacho –también denominadas racionalistas-. Hoy, estos esfuerzos le dan a Barcelona una pátina de autenticidad que las personas nacidas en las viejas democracias estandarizadas pueden echar de menos. Ninguna otra ciudad encarna tan intensamente los ideales modernos de libertad que el proceso de construcción de los viejos estados nación fue dejando por el camino. La reaparición política de Barcelona puede ser un elemento valioso para Occidente, de cara a poner un contrapeso al gigantismo y a las formas de capitalismo más grotesco que promueven los poderes menos sensibles a la democracia.

Las ideologías materialistas de la modernidad nos habían acostumbrado a creer que sólo el hambre y la miseria podían llevar a la gente a sublevarse. Últimamente, sin embargo, en Cataluña y en Hong Kong vemos que no es exactamente así. Aun queda margen para reivindicar la dignidad. Los analistas se llenan la boca de cifras y discursos económicos, pero en Barcelona las manifestaciones de los indignados no han pasado de 300.000 personas mientras que las pacifistas y las independentistas siempre han sobrepasado el millón de personas. Las hipotéticas independencias de Cataluña, Escocia o Flandes deberían ofrecer compensaciones a la fragmentación del panorama político europeo si quieren consolidarse. La compensación que las naciones pequeñas ofrecen a la Unión Europea es la superación de los traumas de la historia y de la cultura promovida por los viejos estados nación. En CivilizationNIALL FERGUSON dice que durante los últimos treinta años, los jóvenes de Occidente han recibido una educación desprovista de sustancia histórica; que han sido alentados a sentir empatia por los centuriones romanos y por las víctimas del holocausto, pero que no han recibido la educación necesaria para analizar y entender el mundo, para comprender las actitudes que sitúan a nuestra civilización en el centro de la historia. Hoy, la historia es una fuente de dolorismo complacido, más que una herramienta para comprender el mundo y para invitar a los europeos a vivir con valentía y decisión. Las dos guerras mundiales son una excusa para ocultar el proceso de nacionalización fraudulenta de unos estados, que a menudo se llaman plurinacionales, pero que están pensados ​​para el beneficio exclusivo de uno solo de sus pueblos. Mientras que la Unión Europea intenta encarnar ante el mundo los valores de la democracia, de cara adentro la estructura territorial responde todavía a los viejos criterios de la fuerza y ​​de la guerra, más que a los de la eficiencia económica o cultural.

Barcelona debería contribuir a remover el fondo telúrico de los países europeos, a dinamizar la diversidad del continente y devolver a nuestra historia el universo que creó los ideales de libertad y dignidad humana. Barcelona es la única de las grandes ciudades mediterráneas medievales que hizo la Revolución industrial a tiempo. Es la única que ha resistido al empuje de los centros urbanos del norte sin ser destrozada –todavía– por el turismo. Las calles no son sólo la expresión de la vida cotidiana de los habitantes de una ciudad, también son la representación de su cultura política y de su manera de entender el mundo.

El crítico ROBERT HUGHES (1938-2012) en su libro Barcelona, explica la sorpresa con la que descubrió que no podía comprender los monumentos que han hecho famosa a la ciudad, sin adentrarse en la historia de Cataluña y en el impulso que dio a sus creadores. Hughes se dio cuenta de que era la añoranza del pasado catalán –un pasado para él desconocido, invisible en el relato de la cultura occidental– lo que había sido el motor de los mejores arquitectos de la ciudad, así como del resto de artistas –músicos, pintores, poetas y prosistas–. En las calles de Barcelona –y la epopeya que les da nombre–, se palpa la relación que Barcelona tiene con los ideales de libertad que han forjado nuestra civilización, eso explica tanto o más que la meteorología y la gastronomía la relación –a menudo romántica– que muchos extranjeros establecen con la ciudad.

QUENTIN SKINNER, catedrático de Cambridge i de Harvard y autor deThe Foundations of Modern Political Thought sitúa las ciudades italianas en la vanguardia de las libertades europeas. «Las ciudades italianas –escribía un viajero alemán del siglo XII– desean tanto la libertad que se han vuelto repúblicas independientes y cada una es gobernada por un alcalde elegido por una asamblea, con un mandato breve para contener los excesos de poder». JOSEP PLA recogía el imaginario colectivo diciendo que Cataluña era la parte más occidental de Italia. Sobre el amor de los catalanes a la libertad a propósito de la heroica resistencia del 1714 ante el asedio por parte de Castilla y Francia [las ciudades catalanas, con Barcelona a la cabeza, hizaron la bandera negra enarbolando el lema “Viurem lliures o morirem”], VOLTAIRE dijo: “Cataluña no necesita al mundo pero el mundo no puede pasar sin Cataluña”.

Volvamos a la reflexión inicial de DALÍ sobre el renacimiento europeo. Recordemos que afirmaba que tal renacimiento se basaría en la reactualización individualista de la tradición católica. Las propuestas que hemos visto ayudan a darle sentido. El catolicismo se puede entender como el espíritu de las Polis griegas pasado por el judaísmo y por Roma, revivido en la Edad Media y, según parece, también podría estar resurgiendo ahora.

Además, coincide geográficamente con la tradición mediterránea, especialmente viva en Cataluña. El individualismo es la independencia defendida por los ciudadanos urbanitas, la necesidad de libertad que tienen las clases creativas. “De lo ultra-local a lo universal!” decía también Dalí inspirado por Montaigne (que a su vez se inspiraba en Ramon Sibiuda, protagonista del giro antropocéntrico que puso al hombre en el lugar de Dios). Las ciudades las hacen sus individuos –recordemos el caso de Nueva York (<3)– y son a la geopolítica lo que el individuo al grupo.

Para terminar, completaremos la reflexión de la mano de las megalópolis sacadas a la luz por Richard Florida, que en lo referente a Barcelona coinciden con los mapas económicos y de poder medievales y con la zona reivindicada por los occitanistas (googlear “Gold Banana”). Además de en las clases creativas y el fenómeno gay, la originalidad de Florida también se manifiesta en el hecho de haber utilizado la imagen de la luz que desprende el planeta por la noche (emanada de sus ciudades) para mostrar que coinciden con los focos de irradiación económica, creativa y de buena proyección para el futuro. Sorprendentemente –o no– la Ciudad Condal capitanea la onceava megalopolis mundial en estos términos*. A Yeguas de Pequín o Madrid. Quizá la cultura mediterránea sea eso: ciudades, comercio, arte… El caso es que podemos constatar algo: la pequeña Barcelona –ya sea vencida, individualista o católica– saluda al mundo. Y quiere más! Eso está claro.

*Tabla de Megalopolis basada en el indicador económico LRP (Light-based Regional Product). Extraída del estudio “The Rise of Mega-Region” de Richard Florida, Tim Gulden y Charlotte Mellander (2007).

Enllaç a la publicació

Aside | Posted on by | Tagged , , , , , , | Leave a comment

L’herència viva de Francesc Pujols – (Digital Núvol 1/5/2015)

Aquest 2015 es compleixen set segles de la mort de Ramon Llull, escoltar el batec de Francesc Pujols mentre mig mil·lenni després li agafava el relleu ens situa a tribuna per a reivindicar-lo. Pujols va postular el mallorquí com a patriarca fundador de la filosofia catalana i va trobar en el seu pensament l’eix vertebrador d’un projecte messiànic de gran abast: la Pantologia o Religió Científica Catalana. Un país que no pensa és un país avocat a la misèria. Per una banda, Catalunya compta amb un bon grapat de filòsofs, però per l’altra, malauradament, molts d’ells encara resten dormint sobre algun antic prestatge. I ja és hora de fer sonar el despertador, perquè el que ens han de dir ve de lluny i té prou embranzida com per impulsar-nos a engrandir definitivament el cel del nostre destí.

coberta F Pujols Cuscó

A l’entrada del seu Teatre-Museu de Figueres, Dalí va construir un monument a Pujols destacant-hi la cita “el pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors”. En una conversa amb el filòsof Bernat Dedéu a la seva Torre de les Hores sobre l’imprescindible ressorgiment del pensament català –inseparable del renaixement nacional– que ja comencem a presenciar desenterrant morts* com els mateixos Pujols o Dalí, servidor explicava que un dia va queixar-se-li a un exdegà d’una important Facultat de Filosofia que quin greu que es dediquin assignatures senceres a Artaud, Benjamin, Derrida, Habermas, Marx, Hegel, Bruno, Kierkegaard, etc., però els llicenciats surtin sense conèixer Llull, Balmes, Sibiuda o d’Ors. La resposta de l’exdegà fou que “si tinguéssim un Kant ja ens n’hauríem assabentat”. Va seguir la conversa i poc després un senyor catedràtic de filosofia que la seguia, salta:

El cas d’en Joan Cuscó, que és la persona que més sap sobre història del pensament català al XIX i XX, amb diferència! és especialment feridor. Si aquest país tingués una mica de vergonya, en Cuscó seria professor a la UB o a la UAB fa anys. I seria la Universitat qui li hauria anat a oferir un lloc.

Casualment acabava de llegir-me un dels llibres de divulgació filosòfica més instructius que he tingut a les mans i era de Joan Cuscó. Es tracta de “Francesc Pujols i Morgades, el filòsof heterodox” (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008), i secunda fil per randa l’afirmació del professor. Cuscó no només hi sintetitza l’interessantíssim pensament de Francesc Pujols espolsant la seva figura sinó que, fent-lo dialogar amb altres autors, ens il·lustra la qüestió amb tot de panoràmiques que relliguen Pujols amb els pensadors i els corrents culturals, polítics i filosòfics catalans (tan imprescindibles i desconeguts!) sense oblidar-se tampoc dels més universals. Val la pena esmentar-ne alguns –a banda dels ja citats (Llull, Sibiuda, Balmes, d’Ors, Dalí): A. Deulofeu, A. Cirici, A. Cortada, A. B. Desumvila, Ferrer i Guàrdia, Gaudí, J. Brossa, Llorens i Barba, Maragall, Milà i Fontanals, Ramon Martí d’Eixalà, Claris, Pla, Pompeu Gener, Prat de la Riba, Ramon Turró, Vives, etc.

Cuscó ens mostra que l’estil estètic i despentinat de Pujols va posar en evidència l’encorsetament de la intel·lectualitat oficial del moment, i que si bé el seu gran projecte va escapçar-se amb el franquisme perquè no és realitzable sense un marc polític obert, aquest ha sobreviscut en estat letàrgic i vol que li insuflem sang per reeixir. Perquè Pujols té clar que l’objectiu del coneixement i el pensament –que l’un ha de ser científic i l’altre estar arrelat a la tradició– és eixamplar la vida, enfortir la nació a través d’enfortir els seus individus, augmentar l’esperit i acostar-nos a l’àngel.

L’any passat Cuscó va donar-li un germà petit al llibre, es diu “Francesc Pujols, filòsof” (Afers, 2014) i és també un homenatge a Ramon Llull i a la tradició filosòfica catalana explicats des de la visió que Pujols proposa en un dels seus llibres capitals: “El Concepte General de la Ciència Catalana” (1918) . Si a “filòsof heterodox” tenim una explicació completa i dialèctica del llegat filosòfic de Pujols, en aquest, més curt, s’hi emfatitza un dels pilars fonamentals amb què es basteix tot el pensament pujolsià.

Pujols es submergeix en els oceans atàvics de Llull seguint-ne l’estela fins el segle XX i proposa un plat vitalitzant el punt dolç del qual s’ha de consumar ara, al segle XXI, amb la independència del poble català i el desenvolupament de totes les seves potencialitats. Aquest desenvolupament passa per enfortir les arrels del pensament amb un punt de vista propi (català) de la realitat, i apunta a un lideratge de la humanitat que la història ha demostrat que estem en condicions d’assumir. Aquesta tasca de titans serà possible desenvolupant la Ciència del Tot, que d’una banda consisteix a fer avançar la cultura catalana, innovant cadascú en el seu àmbit; i de l’altra en relacionar els coneixements de les diferents ciències particulars integrant-los en un sistema que culminarà en una moral que ens donarà una vida cada cop millor, encaminant-nos cap a l’àngel, que és l’estadi superior de la cosmovisió pujolsiana, i que resumeix en la seva Escala de La Vida.

Cal agrair-li a Joan Cuscó la seva feina imprescindible i, sobretot, animar tothom a buscar tresors tan potents entre les restes de la nostra cultura. Reviure Pujols és despertar un projecte faraònic adormit, experiència de proteïna per al múscul cultural actual i de gran fondària per a l’esperit del nostre futur col·lectiu.

*Per a la gesta de la nostra independència nacional els catalans no en fem prou de mobilitzar els nostres efectius vius, hem de mobilitzar la totalitat. Cel i terra. També les energies ultramundanes: zombies, apàtrides… I fins i tot morts.

Publicació original

Posted in General | Tagged , , , , , , | Leave a comment