Bola de Drac, una aventura filosòfica – Nació Digital (28/02/2015)

Bola de Drac. Una aventura filosòfica

Aquest mes es compleixen 25 anys de la primera emissió de la sèrie d’Akira Toriyama a TVC. Amb un doblatge extraordinari que va ensenyar molts nens a parlar –i a insultar– en català (gràcies a un Joan Sanz-Vegeta magistral) l’anime va aconseguir fer emmirallar una generació de masclets en Son Goku, el seu protagonista. Amb uns protagonistes que canvien la seva personalitat i els seus rols, evolucionen, envelleixen, tenen fills i fins i tot néts, i fixant-se en uns continguts que no eviten l’eròtica de la vida ni els discursos clarament filosòfics (mort de Freezer), hom pot adonar-se que quan Toriyama escrivia al seu cap hi bullien molt més que xocolatades. El seu talent transcendeix la mera il·lustració per aconseguir fer dialogar cosmovisions. Mai hauríem sospitat que els nens catalans estaven tan avorrits del cotó fluix infantilista de Disney i companyia si TVC no hagués fet diana amb Toriyama, que els va engrescar amb aquest singular trànsit a l’edat mental adulta. Bola de Drac gira entorn de les relacions que s’estableixen entre uns personatges que, moguts per l’ànsia de poder, van a la cacera d’unes boles que concediran qualsevol desig a qui les reuneixi. El desenrotllament d’aquesta pugna pel poder es narra des d’un punt de vista de contrast: Goku. Goku no busca el poder per al seu propi bé sinó pel d’altri, i lluita per amor als seus amics i al món que li ha ensenyat la bondat, ensenyant-nos a mantenir el bé dins nostre tot i estant envoltats pel mal (que pren forma d’egoisme).

Il·lustració: Carlos Prieto

Il·lustració: Carlos Prieto

Vestida amb peces de narrativa fantasiosa –gairebé lisèrgica– Bola de Drac és en el fons una arquitectura moral. Quan el Son Goku és un infant l’estètica és irònica, sovint hilarant. Però com a la vida mateixa, l’eterna riallada del despreocupament infantil es va convertint en responsabilitat i tragèdia. I a mesura que el petit Goku es fa home l’atmosfera s’enrareix tornant-se cada cop més i més incisiva; fins al punt que se li promet el fill, llavors torna l’humor a la sèrie. Toriyama ensenya:

Que a la infància lluitem com a joc i per plaer. Mantenir aquesta tensió suposa una actitud estoica d’entrenament constant, però fa convergir el que agrada amb el que convé i ens dóna la força necessària per salvar el nostre món. Suar més en temps de pau per sagnar menys quan van maldades. El cas del Son Gohan (fill de Goku) és especialment dur: dilapida el futur més prometedor convivint amb no-guerrers per amor a la mare viuda –que sap que el cementiri és ple de valents.

Una visió realista i tragicòmica vers allò sagrat: l’home més fort del món (Follet Tortuga, mestre de Goku) és en el fons un vell verd que amaga revistes “ehem”.

Que sacrificar-se pels altres és una catarsi, i al punt que hom ha après a emprar el seu poder per al proïsme, assoleix un poder absolut que ningú li podrà treure. Goku té la llavor d’aquesta il·luminació i la més gran de les fortaleses des del primer moment de la sèrie, en què es decideix a ajudar una desconeguda acompanyant-la en l’aventura.

Bola de Drac va farcidíssima de metàfores que tenen potència perquè venen d’antics mites religiosos, que són una forma de saviesa atàvica per explicar la realitat, captada subconscientment pel públic. Els valors de la sèrie convergeixen on convergeixen les grans religions del món. L’etimologia de “Go-ku” és la composició d’ “Il·luminació” (Go) i “Cel” (ku) i el personatge està inspirat en el protagonista del gran clàssic de la literatura oriental “Viatge a l’Oest”. Aquest rerefons filosòfic i espiritual és el secret que l’ha irradiat de magnetisme. Ara, per què a Catalunya la dèria ha estat tan superior en comparació a la resta de països del món?

No hi ha cap necessitat de relacionar els valors guerrers de Bola de Drac i l’excepcional rebuda que han tingut entre els menuts catalans (tan orfes de referents èpics) amb el 1714 o l’autoodi propi de comunitats disglòssiques, per tant no ho farem. Però sí que podem, en canvi, recordar com feia Dalí, que un defecte de calci en els organismes afeblits de certs infants, els obliga a llançar-se cegament, irresistiblement, a menjar-se el guix i la calç de les parets. Bola de Drac és també un relat de redempció: quasi tothom arriba com a enemic però, admirats per l’exemple d’en Goku, s’uneixen a ell integrant-se en una comunitat cada cop més gran que lluitarà per salvar el seu món.

La millor manera d’acabar és reproduint algunes estrofes de l’ending de la primera saga:

Tot és molt fabulós, misteriós somniador / Jo vull fer amb tu aquest viatge estrany i molt llunyà /Has de viure ben despert, no mirar cap enrere mai / nomes així, ben a l’aguait, podràs triomfar! / Aixeca el cap, omple’t el pit, si vols que t’estimi / L’amor es fort i resplendent. Has de ser valent! / Tothom vol sentir amor i tenir joia al cor / però per aconseguir-ho abans hauràs de lluitar!

Bé, no? Discurs edificant. Mitja generació ho escoltava cada dia com si fos el Pare Nostre. Els mites orientals i la seva èpica combativa han pesat més que els somnis americans. Francesc Macià deia que el seny, si no va acompanyat d’una ferma voluntat de combat, només serveix per tapar vergonyes. Creiem que “l’Avi” estaria content de veure aquesta flor espartana en el jardí més pacifista del món: heus aquí la vitamina del fet diferencial Bola de Drac. Per molts anys!

Text escrit en col·laboració amb Issei Takehara

Il·lustració: Carlos Prieto

Enllaç a la publicació original

Posted in General | Tagged , , , , | Leave a comment

El Dalí escriptor: un llegat filosòfic (Revista Diàlegs n.63 – 03/2014)

És més que probable que quan invoquem el nom de Salvador Dalí ens aparegui la imatge del personatge de bigotis rampants, ulls al·lucinats i mig-somriure trapella; del pintor genial però boig com un llum que a cada passa que feia generava expectació, sempre sorprenent i extravagant. Aquesta imatge és una de les campanyes publicitaries més exitoses de la història. És probable que la seva major creació artística fos, com ell mateix afirmava, aquest personatge tan afamat (tant que va acabar engolint l’autèntica persona i el que escriu). Potser l’interior de la seva ment serà per sempre un enigma, però avui podem constatar que rere els escenaris del seu teatre hi havia un autèntic gegant del pensament. Ell mateix es considerava més bon escriptor que pintor i així ho demostra la seva obra escrita, que ronda l’atramuntanada xifra de nou-mil pàgines. I el cert és que si hom es para a llegir-lo fàcilment trobarà que l’humorisme del personatge descansa sobre els pilars filosòfics d’un intel·lecte refinat.

L’anàlisi de la seva biografia és suficient per a mesurar la talla mental de Salvador Dalí, a tall d’exemple podem esmentar la sorpresa de Sigmund Freud, que va canviar la seva visió sobre els surrealistes després d’entrevistar-s’hi, i així ho demostra la carta que li va escriure el dia següent a Stefan Zweig –l’amic en comú que els havia presentat– on, segons sembla, li escrivia: Tinc autèntiques raons per donar-li les gràcies per la carta de presentació que em portà el visitant d’ahir, perquè fins ara m’inclinava a pensar que els surrealistes, que semblen haver-me escollit com a sant patró, eren uns bojos absoluts (posem que el 95%, com l’alcohol). Però el jove espanyol [Dalí], amb els seus ulls càndids i fanàtics i el seu innegable mestratge tècnic, m’ha suggerit una altra apreciació i a reconsiderar la meva opinió. 1

El crític literari Joaquim Molas afirma que per Dalí, pintura i literatura, almenys en els moments de màxima tensió creadora, són dues formes d’expressió paral·leles i complementàries a través de les quals s’articula un sol univers d’imatges i símbols.2 Salvador Dalí i Cusí, el seu pare, ja va descobrir en Dalí un incipient talent literari quan va veure, en un conte que havia escrit en la infància, una remissió a Oscar Wilde. Uns anys després Federico García Lorca reforçaria aquesta opinió dient que Salvador Dalí està destinat al compliment d’una missió literària. El poeta Paul Éluard tampoc s’estalvia l’elogi quan diu que els poemes de Dalí són pures cristal·litzacions de tendresa o simplicitat, de passió i rebel·lia. Dalí no només constitueix amb escreix la més alta manifestació surrealista; és també un dels més considerables poetes dels nostres temps, un descendent de Baudelaire.3 Més endavant, en la sèrie “Homenots” (1975) Josep Pla constataria aquesta percepció compartida afirmant que ens trobem davant d’una manifestació extrema del romanticisme literari i artístic, davant d’una exaltació sense fre del personalisme, davant d’una falta de pudor indecent, de l’estirabot final de la crisi del sentit del ridícul. Una obra saturada d’una imaginació desbordant, sovint divertidíssima. Un magma palpitant de vida barreja de perversitat i de puerilitat, d’arrauxament i de precaucionisme infal·lible. Una llibertat mental extraordinària … El seu cèlebre bigoti és un objecte que es penja i despenja a voluntat … Dalí voldria amenitzar el món, trencar la crosta de grisor, de mediocritat, que l’envolta, convertir la gent en éssers irreductibles, insolubles, impossibles d’intercanviar.

Malgrat tot, la ment de Dalí ha passat més a la història com a delirant que com a pensant, aquesta dualitat injustament descompensada també es reflexa en la fama de la seva producció, reduïda només a l’àmbit plàstic. Aquest equívoc històric, produït per l’efecte eclipsador de la campanya publicitària orquestrada per ell mateix i la cimentada etiqueta de pintor, ens ha portat a un dels majors forats d’estudi i divulgació en el marc de la literatura i el pensament contemporanis catalans –i nogensmenys, universals. Dalí diu que pinta perquè té aquest do, però abans que res es considera un home amb una visió del món i una cosmogonia pròpies. I això, que és el més important, brilla més que enlloc en els seus escrits. Seguir-lo menystenint seria equivalent a perdre’s, com ha passat fins ara, un univers fascinant.

Una ambició precoç

Amb tan sols quinze anys, amb els seus amics Jaume Miravitlles i Martí Vilanova, Dalí ja fundava la revista Studium (Figueres, 1919). A més de participar en aquesta revista, també participava activament en classes extraescolars de filosofia i escrivia el seu diari personal amb marcada potència intel·lectual. El seu somni era ser escriptor. Un any més tard es llançaria a escriure la seva primera novel·la Tardes d’estiu que mai va arribar a acabar pel cop duríssim que li suposà la mort de la seva mare, i que superaria pintant de forma frenètica. Amb les dents serrades de tant plorar, Dalí es va jurar que arrabassaria la seva mare a la mort amb les espases de llum que algun dia brillarien brutalment al voltant del seu nom gloriós. Casualitat o no, el propi significat del terme Dalí (homònim de delir) és el d’ésser afectat del desig vehement d’una cosa. I el pensament de Dalí és una filosofia dels desitjos, de fer-los créixer fins que esdevinguin obsessions al servei de la raó i del plaer del creixement de la vida.

Al diari d’adolescència hi escrivia que seria un geni i tot el món l’admiraria, perquè n’estava cert; potser menyspreat i incomprès, però convençut que un gran geni. Dalí té una fe total en la potència infinita de l’individu. Som fills a imatge i semblança de Déu, que és potència infinita. La filosofia de Dalí es pot considerar com una senyalització del camí d’ascens fins l’Aristocràcia Espiritual. La intel·ligència sense ambició és un ocell sense ales, diu. I donant exemple, començarà la fantàstica autobiografia de La vida secreta de Salvador Dalí (1942)èxit de vendes als Estats Units, per cert– amb aquesta flamant sentència: A sis anys volia ser cuinera, a set anys volia ser Napoleó, i la meva ambició ha anat augmentant des d’aleshores sense parar.

Aquest diari personal4 que va publicar molts anys més tard, constitueix un tresor pels arqueòlegs del seu pensament. Allà hi trobem l’embrió de la filosofia daliniana, d’una banda veiem el seu convenciment per la democràcia atea, la república social o el suport a la violència obrera si és necessària per arribar a una revolució anarco-comunista, i de l’altra s’hi pot observar el germen que una dècada més tard madurarà formant el Mètode paranoicocrític, que suposa el pal de paller del seu pensament. Veiem un Dalí elogiant Rússia com l’única nació on sembla haver-hi camí i esperança d’una vida més racional i humana, i omplint-se d’alegria quan en sent notícies perquè és un munt d’esperances pels homes dignes que encara queden dins la maquinària brutalment absurda del sistema. Veu la seva època caracteritzada, sobretot, per la malaltia de l’histerisme. Entre els fets narrats de la seva quotidianitat i l’exposició de la seva ideologia, també hi trobem una prosa fresquíssima escrita per un Dalí exultant de poesia, embriac de naturalesa romàntica, ditiràmbica, de sentiments clars i de paisatges-vida de migdia assolellat. Aquesta intensitat lírica, però, està cosida amb una voluntat de control i consciència racional igualment tremenda. Tal fusió és un dels estendards de la filosofia daliniana, que també és una apologia entusiasta d’un vitalisme que no defuig les contradiccions, sinó que les accepta amb l’anhel d’harmonitzar tots els extrems en una sola vida –la pròpia.

També podem observar, ja en aquest diari, una altra manifestació del caràcter dalinià: la creença que la veritat del món és a dins nostre, i que per tant, el propi destí depèn exclusivament de cadascú. Aquesta és la clau del seu optimisme congènit. I tot és comèdia i fingiment –diu– i el món és un lloc de delícies i aquestes delícies les produeix el temperament. Quan tot ha passat, l’estiu, l’alegria, i fins i tot també l’art. Cal riure’s de tot, perquè també és divertit l’hivern. Cal passar-ho sempre el millor possible… Però la seva apologia del gaudi no li impedeix posar les regnes a les passions, perquè en el fons les regnes només són un mitjà per a fer-les créixer en la millor direcció. Seguim amb el diari: quan els apetits li guanyen la voluntat escriu que primer s’amara de tristesa i abatiment, però després un ferm propòsit es desenvolupa en el seu esperit. Es qüestiona si l’alleujament que sentim en reconèixer el pecat no és, també, una seducció. I meditant així, després de sopar, es tanca a estudiar amb avidesa d’idees noves, amb els ulls corrent-li febrosament sobre les pàgines del llibre. Ens explica que a fora passa la parada, hi ha el ball dels solters, la gent crida i riu i un brogit d’alegria boja puja del carrer. La música fa ressonar una marxa alegre, el timbal retruny al compàs… Dalí aixeca els ulls cansats i els seus pensaments volen de l’obert llibre a la gresca que faran els joves. S’imagina la situació i narra l’escena fins l’últim detall. Però ell, no lluny del bullit, continuarà jesuíticament damunt de l’obert llibre. I així pensant, torna a ajupir-se. Torna a resseguir les planes buscant idees noves que li despertin sentiments també nous. El principi sistemàtic que ha estat la glòria de Dalí començà a manifestar-se en aquesta època, en què tots els seus impulsos eren pensats i inclosos en un programa meticulós. A aquella edat ja va aprendre una veritat daliniana essencial: que es requereix una [auto]inquisició. No s’ha de confondre això amb una renúncia total al plaer. El que passa és que per Dalí la canalització del treball intel·lectual es tradueix en el renovellament de les emocions. Això també ho resumeix amb aforismes com “tota rosa neix en una presó”5 o “la sang és més dolça que la mel”6.

Joventut subversiva

Acaba el batxillerat i ingressa a la millor escola d’art de l’Estat, la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando (Madrid), instal·lant-se a la Residencia de Estudiantes, on fa amistat amb Lorca, Buñuel, Alberti i altres membres de la flor i la nata d’Espanya i de la Generació del 27. Dalí és un estudiant aplicat fins al fanatisme però alhora subversiu vers tota autoritat, àdhuc la dels professors. A Figueres ja l’havien tancat al calabós acusat d’estar sota sospita de maquinacions d’atemptat contra el rei, de cremar banderes espanyoles i de ser, en paraules del coronel del regiment de San Quintín Luis Eugenio de la Torre “el separatista más peligroso de la comarca”.7 A Madrid se l’acusa d’encapçalar una protesta estudiantil contra l’autoritat de l’Acadèmia, per la qual cosa serà expulsat i tancat al calabós durant un mes. El fan repetir curs, i al següent ja no assisteix a les classes perquè passa una època de gran intensitat amb els seus nous amics. Finalment, torna a l’acadèmia però n’és novament expulsat, aquest cop definitivament. Tenia un examen molt important d’Història de l’Art i estava ansiós de fer-hi un paper brillant. Havia de fer una tesi oral davant un públic i un tribunal amb tres membres. El tema sortiria a sort. Va pujar a la tarima i li van dir el tema que li havia tocat. Ell mateix ens explica el desenllaç a “La Vida Secreta de Salvador Dalí” (1942): Tot d’un plegat s’ensenyorí de mi una indolència insuperable i gairebé sense vacil·lar, amb estupefacció dels professors i del públic que omplia l’aula, em vaig aixecar per declarar textualment: –Em sap greu, però sóc infinitament més intel·ligent que aquests tres professors i, per tant, em nego a que m’examinin. Conec aquest tema massa bé. I heus aquí la fi de la seva carrera acadèmica.

El pensament de Dalí és també un intent de blindar el contacte entre la teoria i la pràctica, això fa que la seva biografia sigui la il·lustració essencial i necessària del seu pensament. L’esperit subversiu forma part del cor de la filosofia daliniana, i el mateix mètode paranoicocrític és una arma per a la subversió de la realitat.

Entre altres publicacions, cal destacar la seva gran aportació a la revista avantguardista l’Amic de les Arts, en la qual va col·laborar intensament fins al seu darrer número (1929), juntament amb amics i companys de viatge com J. V. Foix, Sebastià Gasch o Lluís Montanyà. Els dos darrers s’adheriran a la publicació del Manifest Antiartístic Català, que Dalí va escriure el 1927 i es va publicar el 1928. És un dels textos de joventut més significatius on, en virtut d’antiartista, Dalí manifesta que la transigència o la correcció condueixen als deliqüescents i lamentables confusionismes de tots els valors, a les més irrespirables atmosferes espirituals i a la més perniciosa de les influències. Però que la violenta hostilitat, en canvi, situa netament les valors i les posicions i crea un estat d’esperit higiènic. Critica el grotesc i tristíssim espectacle de la intel·lectualitat catalana, tancada en un ambient resclosit i putrefacte. En aquest temps, per Dalí la cultura de Catalunya no només és inservible per a l’alegria de l’època sinó que és el més perillós, fals i adulterador; i els esportistes estan més aprop de l’esperit de Grècia que els intel·lectuals, perquè són més aptes per a sentir l’art i la poesia de l’època que aquells saberuts miops carregats de preparació negativa, Grècia continua en l’acabat numèric d’un motor d’avió. Considera que els concerts, conferències i espectacles corrents de l’època són, en la seva majoria, sinònims de llocs irrespirables i avorridíssims. Denuncia la influència sentimental dels llocs racials de Guimerà, la sensibleria malaltissa de l’Orfeó Català amb el seu repertori tronat de cançons populars adaptades i adulterades per la gent més absolutament negada per a la música; mancat de composicions originals (i denuncia també la psicologia dels nois i noies que canten les seves cançons). Denuncia la manca de joventut, de decisió i d’audàcia dels seus, la por als nous fets i al risc del ridícul; els joves que pretenen repetir i imitar les antigues pintura i literatura. La crítica va dirigida, sobretot, a la petitor espiritual i la poca voluntat de conquesta. L’extraordinària dansa de la sardana –diu– és una de les maneres d’immoralitat més irrespectuosa a què es pot lliurar la joventut catalana. A qui, en ple segle xx, no els pot il·lusionar constituir una curiositat regional. Cal anar més lluny de la mà de la innovació, i en aquest context l’artista ha de ser un esperit higiènic, sinònim de grandesa. Com que la màxima prioritat és la lluita contra aquesta intel·lectualitat i cultura, Dalí encoratja els joves decents i revolucionaris de Catalunya a ser cruels i a defensar-se de tot sentimentalisme imposat pels monopolitzadors de la cultura i de l’esperit, a que abans de baixar al carrer de la subversió, lluminós com un somni obscur, corregeixin sense pietat els seus parents i escupin sobre la bandera de la seva pàtria i sobre tot el que ja comencen a avergonyir-se d’haver estimat. Desfer-se de tot el bagatge dels anys inicials representa una terrible lluita espiritual, però és necessari per créixer, per desenvolupar-se espiritualment.

Mètode Paranoicocrític: post-surrealisme per a un èxit total.

Des del 1927 (amb 23 anys) i fins el 86, Dalí publica textos de manera ininterrompuda. Comença a escriure en català, però després de conèixer els surrealistes es passarà al francès. Deixant de banda la poesia, el teatre, el cinema, la narrativa o la multitud d’entrevistes, els seus assajos sols es compten ja per més d’un centenar, on analitza una gran varietat de qüestions amb una originalitat insòlita. També va dissenyar joies, escultures, anuncis, aparadors, etc. Aquesta heterodòxia és la pròpia del seu model antropològic: l’home del renaixement, el geni creatiu que beu de totes les fonts del coneixement humà. Cal entendre aquest fet per comprendre que el mètode paranoicocrític és molt més del que la majoria dels crítics afectats de la clàssica artitis8 que envolta el nostre home han divulgat. El Mètode Paranoicocrític es basa en la creença que a través de la paranoia la ment pot percebre enllaços entre objectes que racional o aparentment no es troben connectats. En pintura, en superposar una imatge en primer pla amb una altra en un pla més allunyat, per exemple, es crea una imatge múltiple, doble, triple, quíntuple, etc. I aquí s’acaba l’explicació típica del Mètode Paranoicrític, deixant el més calent a l’aigüera: que aquest mètode és també una forma de vida, una manera d’utilitzar la ment per a viure millor. Quan Dalí tot just acabava de crear-lo i encara l’aniria perfeccionant durant molts anys, el “pare del surrealisme” –André Breton– s’hi apropà força en dir que: Dalí ha dotat el surrealisme d’un instrument de primer ordre en la seva espècie, el mètode paranoicocrític, que es va mostrar ja d’entrada capaç d’aplicar indistintament a la pintura, a la poesia, al cinema, a la construcció d’objectes surrealistes típics, a la moda, a l’escultura, a la història de l’art i fins i tot, arribat el cas, a qualsevol tipus d’exegesi.9 Dos anys abans de conèixer el grup dels surrealistes, però, Dalí ja tenia en ment l’essencial d’aquest mètode, això es pot apreciar en articles com La fotografia, pura creació de l’esperit o Els meus quadros del saló de tardor publicats a la revista “L’amic de les arts” els dies 31/09/1927 i 31/10/1927 respectivament. En parlarà en molts escrits10 i sovint anirà incorporant-hi nous elements, això fa que Dalí tampoc ho posi fàcil, perquè l’única forma de tenir-ne un mapa complet ens obliga a llegir-los tots, desgranar-ne els elements principals i muntar un únic document amb la suma de totes les aportacions. Aquesta desconstrucció és una de les coses que un servidor ha intentat de fer en el seu llibre11

Ja en els seus primers textos Dalí ens convida a vèncer la por del què diran, de la bogeria, i a seguir així fins les últimes conseqüències el principi surrealista de capbussar-se en els abismes de l’inconscient saltant per sobre de les ideologies; però sobretot ens convida a tornar a la superfície de la realitat convencional amb el cabàs ple, tot mostrant als contemporanis els tresors de les platges del misteri de les quals han desertat, els diamants líquids de la paranoia que fan de combustible per a l’ànima crítica, apol·línia, creadora. El mètode paranoicocrític és aquesta conquesta de la irracionalitat amb què Dalí es situa com a culminació del surrealisme. Amb ell definirà tota la seva cosmogonia, la seva filosofia i fins i tot la seva vida. Alliberar l’espontaneïtat de cos i ment no ha de significar, però, de cap manera, deixar de guiar-se per la intel·ligència, per la visió. Perquè en Dalí intel·ligència i visió són conceptes inseparables. Si Shakespeare deia ser o no ser, Dalí dirà veure o no veure, aquesta és la qüestió.

Definirà el seu mètode com una activitat espontània que consisteix en la constant conquesta del coneixement irracional, i es basa en l’objectivació crítica i sistemàtica de les associacions i interpretacions delirants.12 Un somni s’esvaeix i, quan hom es desperta, no produeix res; amb aquest mètode els somnis són solidificats i utilitzats. És la manera daliniana d’entendre la vida i de negociar-hi, o més ben dit, de relacionar-s’hi, de conquerir-la i de viure-la; és sobretot convertir la merda en or. De fet va ser gràcies a la paranoia, en concret a l’exaltació orgullosa de si mateix, que Dalí va aconseguir salvar-se de l’anul·lació que li provocava el dubte sistemàtic sobre la seva persona. A través del deliri paranoic ens proposa interpretar la realitat des del punt de vista del que pesa dins nostre (i no des del que imposen les jerarquies convencionals i practico-racionals). El somni i tots els estats passius i automàtics s’han de fer valer en el pla de l’acció, fent-los intervenir interpretativament en la realitat, en la vida, aplicant-se material i tangiblement. Dalí sosté que el pensament humà, un cop alliberat dels mecanismes convencionals amb què el tenim violentat, és per naturalesa incoherent, il·lògic, però no pas mancat de sentit, sinó al contrari.

El fenomen paranoic és consubstancial al fenomen humà de la vista. La deformació sistemàtica de la paranoia és allò que en un estat més o menys mòrbid, segons Dalí, constitueix la base del fenomen artístic. El que cal és aconseguir el motiu per veure el que volem veure, perquè si el motiu o la creença es transformen, veurem en funció d’això. Dalí sosté que les reaccions visuals es poden controlar desenvolupant la capacitat per veure el que es vulgui i on es vulgui; veure en qualsevol lloc una cosa diferent o sempre el mateix en coses diferents. La paranoia es serveix del món exterior per fer valer la idea obsessiva, amb la torbadora particularitat de fer vàlida aquesta realitat també per als altres. La irracionalitat concreta suposa un contagi líric que revela els estigmes del vici intel·lectual. La realitat del món exterior serveix com a il·lustració i prova, i es posa al servei de la realitat del nostre pensament. La imatge doble és una mostra d’aquest procés paranoic que ha utilitzat hàbilment la quantitat necessària de pretextos i coincidències per fer aparèixer en la primera imatge la segona, que segons Dalí és la que ocupa el lloc de la idea obsessiva.

Saber mirar és, doncs, la intel·ligència fonamental. Dalí emplaça el seu lector a aprofitar aquesta ascesi i purificar-se –és a dir, esdevenir més essencialment humà– obrint els ulls amb lucidesa, perquè només així comença el miracle, que en el fons es produeix amb la mateixa necessària exactitud de les operacions bancàries i comercials. I als dalinians –diu– només ens interessa el miracle! I és justament perquè la seva filosofia és una lluita per la fe i pel miracle, que també és una defensa d’aprendre a mirar. Per Dalí saber mirar és un nou sistema d’agrimensura espiritual, és una mena d’inventar. L’agrimensura és l’art i tècnica de mesurar els terrenys agrícoles, és a dir productius. I Dalí aplica aquest concepte a l’esperit, saber mirar és doncs l’art de mesurar allò que podem arribar a ser, la part o terreny productiu del nostre esperit. Perquè saber mirar quelcom de manera espiritual és veure-ho en la seva màxima realitat objectiva, és a dir per totes les cares possibles. Mirar és sinònim d’inventar. Les coses essencials són allò que veuen els ulls. I si volem millorar hem de fer servir el control psicològic de la visió. Delirar és també mirar les coses d’una manera diferent i en un sentit diferent a l’habitual, la sistematització paranoica influeix en la realitat i l’orienta, la predisposa, està directament relacionada amb les veritats més exactes. Els deliris, les obsessions, han de contribuir al plaer i al triomf general de la nostra vida. La filosofia de Dalí també és un brindis per l’èxit total.

La seva voluntat d’afirmació de la potència i la llibertat individuals ho és fins al punt que entre els seus plans per al Teatre-Museu de Figueres hi havia penjar-hi un cartell amb la inscripció “Prohibida l’entrada als crítics d’art” i “Prohibit el pas a tots aquells que no siguin herois”. No tinguis por a la perfecció diu mai hi arribaràs! En aquest sentit, seus escrits resulten també un exemple paradigmàtic del pensament de la subjectivitat. En bona part dels seus llibres més significatius utilitzarà material autobiogràfic per a construir la reflexió, en són bon exemple els títols d’ Un diari: 1919-1920, La vida secreta de Salvador Dalí (1942), Diari d’un geni (1964), Les passions segons Dalí (1968) o Confessions inconfessables (1973). El seu pensament, no obstant, no deixa de ser un dels més heterodoxos i complets amb què hom es pugui trobar.

Hi ha burgesos que es disfressen de revolucionaris, Dalí, en canvi, és un autèntic revolucionari que passa per burgès. Després de passar per una guerra civil i una guerra mundial i de perdre-hi el seu gran amic i amor (Federico García Lorca) i una trentena més dels seus amics de Cadaqués, Dalí, a l’exili, decideix que posarà la seva obra per sobre de tot i se situarà sempre al costat del poder sigui del bàndol que sigui. El més important és salvar la pell i no tornar a caure mai més en el càncer que les ideologies suposen per a un artista. La seva pàtria és Gala. Per Dalí el principi del plaer és antagònic al de la realitat, i això és un desacord de violència irreductible en la societat de cultura burgesa. Com que el plaer i la llibertat són les aspiracions més legítimes de l’home, l’única moral acceptable per a l’individu s’ha de basar en un pervers polimorfisme: canviar cada dia d’idees, però ser cada dia una mica més un mateix. Això potser faci que la principal característica de la pròpia personalitat sigui l’excentricitat, sí, però no pas la de l’irresponsable sinó la de tota persona heterogènia. Dalí ens dóna el poder de, a través d’un procés d’alliberament i creatiu, posar nosaltres la realitat al seu lloc en comptes de que ho faci ella amb nosaltres, però avisa que això és incompatible amb la moral i societat capitalistes; per tant, tots els impulsos de la joventut creativa s’apleguen al voltant d’una única virtut: l’oposició a la cultura burgesa. La burgesia és essencialment hipocresia. Les més belles i les més profundes revolucions culturals es fan sense barricades, amb la violència insurreccional animant tan sols l’esperit. I tota revolució cultural autèntica ha de desembocar en la formulació d’un nou estil. Cal que aparegui una nova aristocràcia intel·lectual. Allà on passa la revolució cultural hi ha de créixer el fantàstic. Res ni ningú pot posar límits a la llibertat de pensament, d’imaginació i de creativitat, és en defensa d’aquesta llibertat inalienable de l’Home que l’any 1939 escriu, des de l’exili a Nova York, la Declaració de la Independència de la Imaginació i els Drets de l’Home a la seva Pròpia Bogeria.

El fet de creure en totcom a negació absoluta del nihilisme, que és propi dels pobres d’esperit serà des de la seva joventut, i cada cop més, un dels trets característics de la filosofia daliniana. El seu propòsit és creure en tot com a gest d’afirmació del poder propi, com a forma expressiva alliberada dels clixés de la cultura racional-convencional predominant. I convida el lector a participar d’aquesta proposta. Dalí és un exemple d’übermensch nietzscheà, un geni creatiu que afirma la voluntat de poder fins aconseguir fer-ne de la seva pròpia vida una obra d’art.

La seva obra escrita ens emplaça a creure en la màgia i en el nostre destí, ens encoratja a que siguem insubstituïbles sent diferents. A conquerir el nostre deliri. A ser el centre de tensió d’intel·ligència, de sensualitat i de potència més gran que pugui existir. El boig de Portlligat somia que el seu mètode guarirà malalties psicològiques. La interpretació paranoicocrítica de les imatges que involuntàriament impressionen la percepció, dels fets fortuïts que passen en el curs dels dies, no és altra que la lliçó interpretativa capaç de donar coherència objectiva als signes, presagis, avatars, endevinacions, pressentiments i supersticions que formen tota la màgia personal.

Un dels objectius capitals de la vida és existir, i EXISTIR implica ser diferent. Després d’entrevistar-lo per al llibre de Les passions segons Dalí, L. Pauwels dirà, amb encert, que de tant en tant apareixen personalitats refractàries com la de Dalí que ens vénen a recordar que només som negatius si volem ser-ho, i que l’excepció és l’única que pot canviar el curs de les coses. Que Déu vol déus entre els homes i si no renunciem a nosaltres mateixos, aconseguirem esborrar la fatalitat, canviar el nostre destí. La filosofia de Dalí és la d’un alumne aplicat que es disposa a trencar la norma amb l’excepció. El joc consisteix a provocar l’impossible, vivim en el joc perpetu del miracle (recordem que res més ens interessa) i el joc és un mateix. Tant a l’art com a la vida, Dalí reuneix la tradició, regida pels principis de legitimitat i de jerarquia. Està contra la negació, l’automatisme, el nihilisme i l’escepticisme. Experimenta però amb rigor, tècnica i estil. Per l’empordanès el món és un altar immens en el que tot el que viu ha de ser immolat sense fi, sense mesura, sense descans, fins la consumació de les coses, fins l’extinció del mal, fins la mort de la mort. Amb el Mètode Paranoicocrític es pretén convertir la vida en una obra alquímica, convertir tota la matèria vil en or. Dalí ens emplaça a prendre consciència que no hi ha més secret que la intel·ligència, aguda fins el paroxisme, que es mobilitza per servir la pròpia paranoia i lliurar-la al món. I que cal creure en tot. Fer servir totes les vies subterrànies de l’acció o de l’esperit, esborrar els rastres, aparèixer allà on no t’esperen, superar-se constantment, no vacil·lar a sodomitzar la pròpia ànima perquè reneixi més pura, més forta que mai. Per Dalí és necessari que el nostre foc cremi tan fort que aconsegueixi transformar la norma. Que la nostra realitat interior sigui tan forta que corregeixi la realitat exterior. I que les nostres passions siguin devoradores, però que nosaltres tinguem tanta gana de viure que devorem les passions devoradores! Tendim un pont al més enllà de la vida, llancem un coet cap al meravellós món desconegut. Som l’esperança més gran del món. La veritable vida és un lloc ubicat en una dimensió desconeguda, a on només ens poden portar el desig i la paranoia. Dalí és el símbol de tots els desigs del món. El desig de posseir la vida en la seva totalitat, d’ultrapassar-la, de reinventar-la, sense la mort. En l’espai dels somnis.(A la porta del seu dormitori, s’hi podia llegir: “poeta treballant”].

1. Salvador Dalí,Confessions inconfessables, Obra completa, vol. II. Barcelona: Ediciones Destino, 2003. Pg. 447.

2. Annemieke Van de Pas, Salvador Dalí, L’obra literària. Una visió de Conjunt (Pròleg): Editorial Mediterrània 1989, Barcelona. Pg. 6.

3. Màrius Carol i Josep Playà, El enigma Dalí, Barcelona: Plaza & Janés, 2004. Pg. 308.

4. Salvador Dalí, Un diari, 1919-1920. Obra completa, vol. I. Barcelona: Ediciones Destino, 2003.

5. Salvador Dalí, Manifest Místic. Text presentat a la llibreria Berggruen de París el 06/1951.

6. Salvador Dalí, La vida secreta de Salvador Dalí. Obra completa, vol. I. Barcelona: Ediciones Destino, 2003. P. 227.

7. Màrius Carol i Josep Playà, El enigma Dalí, Barcelona: Plaza & Janés, 2004. Pg. 88

8. Afecció històrica dels crítics de Dalí que consisteix en reduir la gran amplitud del ventall de propostes dalinianes al mer fenomen de l’art, concretament a la pintura.

9. “Què és el surrealisme?” conferència d’A. Breton a Brussel·les, 1934

10. Si hagués de recomanar una tria de textos curts per a introduir el lector al M.P. probablement recomanaria “Noves consideracions generals sobre el mecanisme del fenomen paranoic des del punt de vista surrealista”, Minotaure 01/06/1933; “La conquesta de l’irracional”, Cahiers d’Art n.5-6, 1935; “Qui és surrealisme?”, Vogue, 15/04/1968. Totes incloses a l’Obra Completa de Destino.

11. Efrem Gordillo, “Dalí, el gran pensador. Llegat d’un escriptor desconegut”, Editorial Deu i Onze, 2013.

12. Darreres modes d’excitació intel·lectual per a l’estiu del 1934. Documents 34 06/1934

Posted in General | Tagged , , , | Leave a comment

LSD (Revista Tusitala – 01/2015)

Explicar totes les mateixes coses però en color i d’una manera més estètica, fa que entrin a la ment per una via més emocional i no calgui concentrar aquesta només en l’intel·lecte… Cal un color, un nen màgic que alegri el camí del coneixement cap al cervell, i aquest és l’art. Hi ha un vers de J.W. Goethe que es titula “La inconstant libèl·lula”, i diu així:

Aleteja l’aire de la font
la canviant libèl·lula
fa temps que alegra la meva vista.
Fosca a estones o brillant ara,
com el camaleó flexible.
Vermella de seguida i llavors blava;
blava que tot seguit és verda.
Voldria contemplar de prop
el seu magnífic coloram!
Però el seu vol no s’atura.
Fins que suaument, es posa a la gespa.
És aquí! Ja la tinc!
Ara puc veure-la a poc a poc.
I no és més que un trist blau fosc.
Així et passa a tu, que analitzes les teves alegries.

Aquest poema copsa a la perfecció la vessant mortífera del coneixement. Si volem conèixer l’arc de St. Martí, aquest desapareix en apropar-nos-hi, i així també desapareix la seva vida, amb tota la màgia i la bellesa generadores d’alegria, que també s’esfuma. Hi ha un element de misteri sense el qual no hi pot haver gaudi estètic. El drama del coneixement és que per a realitzar-se destrueix la vida dels objectes quan els esquartera per a poder-los analitzar; aquesta és la ferida originària de què sagna el coneixement, i així interpreto jo el passatge bíblic del Pecat Original, la caiguda de l’home. Hi ha qui interpreta aquesta situació com a causant d’una relació íntima entre el coneixement i la tristesa, com el trampolí que duu inevitablement cap a la malenconia a tot aquell que flirta amb el saber. I en aquest context apareix l’estètica; la tasca de l’estètica és suturar aquesta ferida, tornar-li l’alegria de la vida al coneixement tot completant-lo a través de la irradiant bellesa artística, que dóna la força propulsora necessària per arribar als camins de transcendència de la fe. La vida d’un petó d’enamorats desapareixeria si aquests es posessin a raonar.

I fins i tot així no n’hi hauria prou. La descripció de la realitat no és suficient quan el que cal és canviar-la. Però és un primer pas. Per a canviar-la cal imaginació, ideals! Hi ha realistes que utilitzen les descripcions de la realitat com a justificació de la seva debilitat conformista, i acaben tornant-se pessimistes, paràsits. Cal lluitar per canviar la realitat opressora. El color conforma el que veiem, i sense color res veiem. És vista. Molt de color és ànsia de ser, la manca de color és negligència existencial. El color ens mostra que el Verb Diví existeix, que la vida i el món es prodiguen i que no podem si no ser, també, generosos amb ells: qualsevol cosa esdevindrà art. L’art és la mateixa sang viva de les ferides de la vida que en comptes de perdre’s entre enterros d’oblit i claveguerams llacrimosos, s’alça arremolinada, i balla i riu! L’art és poder tensar l’arc de l’ànima sense estressar-se… I apuntar als estels qualsevol nit. Viure en un llamp i que l’única pàtria comuna i indivisible sigui, com deia Rilke, la infància.

Ningú podrà negar que l’estètica femenina, actualment, s’erigeix com un dels millors espectacles del món. Per a l’home a qui la llibertat ha pintat, ni els vestits ni la lascívia en les mirades són tan excitants com l’alè alcoholitzat, les pupil·les universals de la desvergonya o el sentit de l’humor. Perquè la ditiràmbia d’una ment alterada, els seus focs artificials, i per sobre de tot el riure, són sens dubte els colors del llenguatge. Sense l’emoció el llenguatge es quedaria en un raquític conjunt de signes innocus. Sartre deia que és només a través de la folla fúria com els miserables de la terra esdevenen homes. Per ponderar aquesta visió, excessivament tràgica, hem d’afegir-hi l’alegria del color, l’amor, la generositat i totes les passions positives que segons Spinoza procuren al nostre esperit l’harmonia amb l’Univers. L’odi, l’enveja, la tristesa, etc., ens posarien en desequilibri amb Déu, que per a ell i tots els panteistes és com parlar de la Naturalesa física amb totes les les seves lleis. S’han fet estudis científics que demostren que les persones deprimides veuen, literalment, la realitat en menys colors, i més foscos. El color és el nen màgic que, ànima endins, il·lumina el nostre camí. És el joc i el desig i el geni. El daimon, l’àngel missatger que ens porta, per la via d’eros, fins al món de les idees.

Hi ha dies daimònics, diabòlics… en què ens atrevim a mirar pel forat del pany de la porta de la llar de Déu, l’obrim, i ens aventurem fins al seu mateix dormitori, allà li fabriquem els somnis perquè pugui seguir inspirant la Humanitat. Bellesa impossible, infinita. Nit de poetes amb un sol i unes fonts i un poble i un palau dignes dels Reis de la vida. Plaer excels vessant de Sublim i Absolut. Visió cristal·lina. Riure auri. Caure en picat cap amunt i pujar sempre més i més alt, cada cop més fins les cimes del paradís universal on creix la ciència dels premis i volen les dives que només poden ser robades. Viatjar al país dels àngels que regalimen pecat y “Txin-Txin” del cava dels vencedors, que naveguen, sota simfonia dels quatre vents als estels, en la perla de la humanitat. LSD. Tresor patri llegat d’oportunitat i potència que ha de ser protegit i preservat. Per recordar-nos que el món ideal és una experiència, una realitat del tot plena. 

Enllaç a la publicació original (p. 34)

Posted in General | Tagged , , | Leave a comment

Ara és hora, segadores… Quan convé seguem cadenes (Revista Tusitala 10/2014)

Sabem que l’Univers és energia i que el temps en si mateix no existeix (sinó que, com la llargària o la densitat, el posem els humans com a eina de mesura). No obstant, per no existir, déu n’hi do els maldecaps que dóna..! Encara que amb la digitalització d’avui les cadenes dels rellotges tendeixin a desaparèixer dels nostres canells, en l’actual sistema com ens organitzem aquestes cadenes pesen més que mai, i les seves agulles se’ns claven a l’espatlla vibrant amb el torturador piip-piip de les alarmes dels despertadors quotidians.

Com que del no-res cap cosa en pot sortir, però res és més evident que el fet que existim i que per tant hi ha coses, l’Ésser o existència o realitat ha hagut de ser-hi sempre i haurà de romandre, forçosament, durant la impossible i eterna nit dels temps. Sembla que els estoics ja parlaven de l’Etern Retorn del mateix, amb el nom d’ “Ekpyrosis” (conflagració) es referien al moment del Gran Any en què el nostre univers crema per a tornar a ressorgir. I abans d’ells els pitagòrics, i encara abans les antigues filosofies índia i egípcia. De fet, l’única conseqüència del supòsit lògic que hem referit abans, és l’Etern Retorn. Si el Tot està compost d’energia que es reconfigura i, com sembla, disposa d’un temps infinit, arriba un moment en què totes les configuracions energètiques possibles s’han ja donat i tot el que queda són repeticions, que s’han hagut de donar “ad infinitum” tan anant cap enrere en el temps com cap anant cap endavant, és un cicle tancat.

De les flors d’aquesta lògica, secundada en teoria matemàtica pel teorema de la recurrència de Poincaré, Nietzsche en fa mel moral i ens encoratja a viure fotent-li canya. Hem de fotre-li canya precisament perquè estem predestinats a repetir cada acció en l’eternitat. Parem un moment aquí per relligar un concepte: encara que no hi hagi l’home per mesurar la terra, aquesta ocuparà el mateix volum en l’espai. De la mateixa manera, encara que el temps no existeixi sota el supòsit que no hi hagi ningú que l’utilitzi, això no treu que segueixin succeint esdeveniments en ordre causal, l’un darrera l’altre. Fet aquest incís, seguim. Si estirem el fil nietzscheà fins al fons, ens adonem que dir que tot s’ha repetit i es repetirà ad infinitum és el mateix que dir que tot ha passat només un cop: no hi ha cap canvi substancial en la pròpia vida més que l’alleujament d’allunyar la por, irracional, de l’existència (o no existència) en la mort. És el mateix que dir que de vida només n’hi ha una i que més val treure-li tot el suc, perquè serà el licor d’ambrosia que ens endurem a la nostra illa deserta per beure’ns for ever and ever.

Vist així, les agulles dels rellotges poden ser les espases que ens serviran per tallar la nostra virtut i esculpir la nostra vida. Però vist des del sistema actual són també el garrot amb què els reis de les misèries del “precariat” (abans proletariat) s’erigeixen amenaçants. Perseverarem fins la mort de la mort.

El lapse de temps en què nosaltres no hi som (perquè som morts) i totes les altres combinacions energètiques es donen és tan inimaginablement immens per a la nostra concepció com fugaç per a nosaltres, per a qui en realitat suposa menys que un instant, l’instant precís que passa entre el moment en què tanquem els ulls de la consciència per darrer cop i el moment en què la recobrem sentint-nos de bell nou en l’agradabilíssim i ja oblidat paradís intrauterí. Aquest paradís perdut, com Nietzsche sap, també és un símbol per a les súperdones i súperhomes que no baden i se’ls apareix com a premi al final del túnel de la seva aventura.

Sense memòria els segons passen més ràpid, l’amnèsia és un accelerador del temps; així passem menys estona transitant pels carrers i els semàfors dels records. Però despistar-se del passat pot suposar despistar-se dels mapes de la consciència de l’ànima humana, d’allò que ens fa transcendents usuaris del plaer més sublim i del millor que hi ha. Consciència del temps ho és també del que passa, control sobre el que hi ha. En aquest sentit la bifurcació de significat de la paraula no ho és tant. Quin temps fa quan plou i fa sol? Quan el 1789 els francesos feien seva la revolució, diu que també es dedicaven a disparar als rellotges públics com a signe del canvi del temps, de l’estat de les coses… Ara els privilegis ja no venien de la sang blava, sinó del compte corrent: el canvi de l’antic al nou règim va ser l’entronització de la burgesia com a classe dirigent. A partir d’aleshores la justícia era de qui se la podia pagar.

En efecte, la Revolució Francesa va ser l’estafa més gran de la història de la humanitat. Van vendre la moto que tothom era igual i els la van comprar. Ara viuen als brindis perpetus dels paradisos fiscals. Als voltors monopolistes dels Estats Units els va anar com anell al dit i la van reforçar: la nova nació sense territori. L’aliança de tots els burgesos del món havia nascut. Es perdien els drets que els camperols s’havien guanyat amb suor, llàgrimes i molta sang fent la guerra als senyors. Ells mateixos (burgesia = pagesos enriquits) creaven el seu propi sistema feudal, més refinat, que té la culminació en l’actual sistema capitalista. Donant la raó a Hobbes quan deia que l’home és un llop per l’home i cal un rei absolut que distribueixi. Però el rei ara cria malves. És com allò de l’infant maltractat que espera secretament la seva oportunitat per maltractar, miserable a la recerca de la seva dosi de plaer pervers.

Per entendre aquesta jugada no n’hi ha prou amb elucidar la bifurcació del temps, cal també posar llum en la bifurcació que li corre paral·lela, la seva germana bessona: la llibertat. De la mateixa manera que hi ha temps bo i temps dolent, hi ha llibertat positiva i negativa. La llibertat negativa es dóna quan ningú t’impedeix quelcom, per exemple: tu, lectora/or, ets lliure d’anar a Mart (perquè ningú t’ho impedeix o prohibeix). La llibertat positiva és donar el dret efectiu d’allò que es diu d’hom que pot fer. Si tinc el dret d’anar a Mart, la llibertat positiva exigeix que les possibilitats efectives, els mitjans reals, per exercir-lo, em siguin donats. La llibertat negativa “no impedeix” fer, la positiva, paradigma de la socialdemocràcia, procura els recursos per a fer.

Abans de la gran estafa de la Revolució Francesa, a Catalunya els camperols es podien quedar amb la terra que treballaven, d’aquesta manera la riquesa es repartia. Va costar una guerra que ja no estem en condicions de lliurar. El truc de triler de la igualtat d’oportunitats salta a la vista quan observem que, a la pràctica, ara es dóna la situació que només pot tenir terra qui l’hereta, com al primer i pitjor dels feudalismes. Fa mal temps, plou. Plou tant que l’argila de la societat s’ha tornat líquida com els excrements d’un cos estressat pel sistema que ens hem donat. Ballem, ballem perquè les hores passin més ràpid! ballem per invocar el sol, ballem perquè arribin les bones hores. Ballem amb els peus i amb el cap. Al mal temps bona cara. Diu l’home del temps que demà sortirà el sol, farà bon temps i podrem continuar ballant perquè el nostre dia haurà arribat de la mà de la llibertat positiva que, col·laborant els uns amb els altres (en lloc de competint), ens haurem donat. Haurem comprès la santa i atàvica lliçó que la única manera de guanyar temps és donant-ne. Sant Pol, quina hora és?

Publicació original (p.52)

Posted in 2014 | Tagged , , , | Leave a comment

Doctora: “La meva sang són diamants líquids” (Revista Tusitala – 8/2014)

La història de la humanitat és un castell de focs artificials que es mou en una espiral de crescendos de colors pendulars: ara llum – ara foscor; ara llum més blanca – ara foscor menys negra; ara llum més lluminosa encara – ara foscor que sembla negra però que en realitat brilla més que l’anterior foscor; etc., etc. El pèndul cada cop puja menys en totes dues direccions, però diem que cada cop hi ha més llum perquè la llum és una metàfora d’allò bo. I el pèndul tot sencer (tot l’aparell) es mou al seu torn cap al millor inimaginat del més possible inconcebible. Tot avanç ve d’una energia que pressiona avant, però gairebé sempre tota pressió feta en una direcció rep també una contrapartida en la direcció oposada. Hem de lluitar per no ser soterrats pels efluvis d’aquesta ona contrària. I aquell és el pèndul i aquesta la nostra llei metafísica. El que aquí ens interessa és, sobretot, veure com aquest moviment pendular de la humanitat ens acosta cap amunt, cap a una llum eternament reeixida de matisos que són colors d’aromes refinades, de cal·ligrafia exacta i de tacte musical. Cap a un sol potent de llum càrnica psíquicament lunar. Aquesta visió d’esperança pretén ser un estímul en favor de la imprescindible lluita que hem de lliurar perquè aquest món esperat no se’ns acabi fonent -o pitjor: cagant- a les mans, en aquest cas seríem la cara menys amable del pèndul, la contrapartida, el clot en l’asfalt.

“No hauríem de fer cas d’aquesta il·luminada, és que no us adoneu de la seva inconfusible cara de troll!?” Murmuraven entre ells els esclaus de la caverna. La il·luminada potser se’ls mirava com si fossin orcs, però el que compta és que tenia la determinació de fer-los sortir al preu que fos d’aquella ignominiosa caverna on sempre havien viscut i que, temps ha, també havia estat ca seu. Els cavernícoles vivien encadenats per la seva pròpia por i només veien les ombres, reflectides per la llum del foc en una paret, de les dones que passejaven per allà amb objectes a les mans. A partir d’aquestes ombres, els esclaus tenien creada la seva pròpia teoria sobre el món, que només podia sorgir de les seves interpretacions de les formes de les ombres, desfigurades, evidentment, per l’efecte de la llum del foc. I els feia por sortir d’aquell cercle. L’il·luminada havia estat una d’aquelles esclaves que havia pagat el preu de recórrer l’àrdua i escarpada pujada del coneixement, que era la única sortida coneguda de la cova. Un cop a les portes del món extern, s’adonà que havia viscut en un món imaginari, i que res sobre el que discutien els seus companys estava basat en la realitat. En sortir, primer s’havia encegat per la llum, però després havia fruït com mai de la naturalesa, superant la seva ment totes les expectatives de llum epistèmica que mai hagués pogut imaginar.

-SAPERE AUDE!

Està molt bé això d’ “atreveix-te a saber!” que dius en llatí… Però no t’avancis, senyor Kant! Que només estem als inicis d’aquesta història pendular (que és una mica la de tots nosaltres) i encara no hem arribat al teu moment… Sigues pacient.

El mite de la caverna de Plató és una de les primeres mostres filosòfiques de la relació amorosa entre la llum i el coneixement. Com haureu pogut observar, he introduït un petit canvi en el gènere del protagonista original, que ara se’ns ha fet dona. Això és només per cridar l’atenció sobre el fet que el nostre llenguatge sovint és masclista. Res és fortuït. Quan es parla de la “història de l’home”, per exemple, ningú s’estranya quan la forma masculina es queda amb el terme teòricament neutre, coincideixen. En aquests casos el millor és utilitzar sempre els autènticament neutres, com “humanitat” o “proletariat”. I si no és possible sempre es pot passar al pla B: copular. Copulant es resolen molts problemes! –Per bé que, tanmateix, se’n generen d’altres– En una frase inicial que comenci dient, per exemple “estimats amics” podem afegir-hi “i amigues” o millor “estimades amigues i amics” que posa el dit a la nafra canviant l’ordre tradicional o fins i tot “estimades amigues” que directament capgira la situació convertint-se en element provocador del pensar. És una solució provisional: copulant hi ha l’inconvenient que perdem economia en el llenguatge. Així, ens trobem amb un nou un pal a les rodes que algun dia s’haurà de solucionar definitivament. Però l’arrel del problema és tot l’univers simbòlic que s’amaga rere les paraules. L’ésser humà és un ésser essencialment lingüístic, ens podem comunicar infinitament més coses que qualsevol altra espècie, però no hi haurà justícia fins que ens traiem el fal de la boca i la nostra llengua deixi per fi de reproduir una realitat patriarcal. El poder és la capacitat que un conjunt de cèl·lules té per dominar, i no desvetllem cap misteri si recordem que l’home ha utilitzat el seu poder muscular lleugerament superior per a dominar històricament la dona. Tot plegat es veu millor amb exemples, com ara en el cas paradigmàtic del castellà, on quan una cosa resulta insuportable es diu que és “un coñazo” però en canvi si és bona es diu que és “la polla”. I mentre “la polla” es consideri tant més bona, tant més costarà treure-la de la boca. El llenguatge és el llumí amb què encenem l’espelma del coneixement, i el foc d’aquesta espelma també fa pampallugues, clars i obscurs: una sola paraula, dita en un moment determinat, pot fer emmalaltir una persona. Però també curar-la! La llengua ens llepa el cervell guarint-lo. Cuidem-la, respectem-la i desenvolupem-la. Noies i nois (copuleu!) el canvi és a les vostres llengües, feu-les servir amb talent i generositat, només així la llavor de la justícia (que és la gestió distributiva essencial del plaer civilitzat) regarà algun dia els vostres rostres somrients.

Plató fa el pas del mite al logos, de la creença a la veritat, dels sentits que ens enganyen a la implacable raó intel·lectiva. Així, els sentits ensarronen perquè només poden captar les aparences de les idees. Sota la foscor de la nit, el cel és ple d’estels espurnejants, a través d’aquesta visió podem acostar-nos a la realitat del món perfecte de les idees i de les ànimes acabades (les ànimes inacabades som a la terra). L’home es troba entre l’animal i la divinitat, i la seva llum és l’amor, perquè només a través de l’amor podem acostar-nos a les idees. L’amor ho és cap a allò bell, i només la idea és purament bella, per tant l’amor és un deliri intel·lectual que ens acosta al ver. Els sentits la reben però és la ment qui la capta. A partir d’aquí Plató arriba a la conclusió que l’amor no pot ser ni plenament humà ni plenament diví, perquè està a cavall entre els dos mons, i per tant ha de ser, forçosament, un missatger: un “daimon”. (De daimon ve dimoni i el diable). Els estels són com fars en la foscor, les idees ens assenyalen el camí, el seu sender d’amor que és el de la perfecció i del plaer més potent: l’espiritual. Les idees són universals. Plató és aquesta època de llum.

“Els camins del senyor són inescrutables” –Issaïes 55. El pèndul de la llum platònica va canviant de direcció fins arribar a la mal anomenada “edat obscura”, a l’època medieval, caracteritzada per la desorientació d’Europa sense l’Imperi Romà i per l’omnipotència arreu creixent de l’Església Catòlica. La mateixa llum de l’amor platònic es tornà foscor en les fogueres, alimentades amb els crits agònics de les bruixes, que donaven resposta a la obtusitat essencial del neoplatonisme imperant. Neoplatonisme que fa virar el discurs eròtic original cap al Déu dels monopolitzadors de la cultura. Els eclesiàstics neoplatònics no van entendre la ironia de Plató quan a La República deia que l’Estat Ideal hauria de foragitar els poetes (portadors d’Eros). I d’aquí que veiessin en les autèntiques diotimes, en les autèntiques dones de la màgia i la saviesa, en les veritables sacerdotisses de l’amor que duu a Déu… Només bruixes: “dimonis” (daimons missatgeres) que calia cremar a la foguera. Tot el que s’escapava d’una interpretació literal els feia por, aquells homes no sabien llegir entre línies, no captaven ironies, tenien la ment a balda i forrellat, volien tenir un control total de la situació perquè tenien un pànic absolut a ser enganyats. Els ungüents estramònics amb què les bruixes volaven (després d’untar-se’n l’escombra i amb aquesta la vagina), aquestes drogues eren la porta als camins inescrutables de Déu que els sabatots del món terrenal de Plató no podien travessar. El pitjor és que ells es van instituir com a autoritats en platonisme, i fins fa pocs anys no s’ha començat a posar en dubte el que aquells calbs curts de gambals van imposar. Fixeu-vos, també, en com “bruixa” té connotació negativa i en canvi “bruixot” dóna més aviat un aire de taumaturg. A Ses Illes, però, s’utilitza “bruixa” com a mot afectuós i positiu: encara hi ha esperança. D’altra banda, pensadors com Ramon Sibiuda, que, establint un pont de diàleg entre l’especulació medieval i les noves tendències espirituals centrades en el desig de l’home de conèixer-se a si mateix, inciten un nou camí que podem batejar com el fosc camí de la sang-cos-sentits i que és contrari a la llum de l’universal-ànima-èter. Inspirador de l’obra subjectivista de Montaigne -a qui el francès va dedicar el més llarg i lloador dels seus assajos- Sibiuda es pot considerar com el pare de l’antropocentrisme modern. El retorn del regne de la foscor que Plató va foragitar de la seva República d’idealisme lluminós i que tenia la seva màxima cirera en la inscripció del pastís del sofista Protàgores quan diu que “l’home és la mesura de totes les coses”. No oblidem que Sibiuda era seguidor de la filosofia de Ramon Llull, alquimista convençut en el poder de l’home per convertir la matèria vil en or i en la seva necessitat d’una conquesta pacífica, essencialment espiritual. Home la consagració del qual fou una obra -l’ “Art”- que aspirava a fondre-ho tot en un sol cos. Cap platonisme va escapar-se d’aquest autèntic assassí en sèrie de dualismes que fou Llull. El seu “Art” era un sistema que integrava en un tot coherent la religió, la filosofia, la ciència, la moral i l’ordre social, a partir d’un sistema de verificacions mecàniques comprensibles i transmissibles. Llull encaminà el sistema a la conversió cristiana, però amb Sibiuda i aquesta màgica foscor sanguínia seva, l’individu salta al ring i fa fora, d’una perfecta puntada al cul, a tots els Universals i amb ells al seu comandant general, que és ni més ni menys que el Déu-Raó-Universal-Ideal Platònic. Nit de sang aquelàrrica que enfosqueix els diamants platònics.

Però ben aviat arribà Kant, que era un alumne tant, tant aplicat que venia disposat a saltar-se la norma i feu la croqueta a aquest antropocentrisme. Tant o més racionalista que Descartes (el qual, sigui dit de passada, no va poder escriure una moral antropocèntrica -cogito ergo sum- perquè segurament un capellà francès el va enverinar) Kant va posar el punt de pes novament en la racionalitat universalitzadora. Però tal i com el lector ja deu haver advertit, contràriament a la dita popular “a cada bugada perdem un llençol” en la nostra història a cada pendulada guanyem una llesca d’humanitat feta al seu punt. Perquè com sabeu, en tot moviment hi actua una fricció, i si el pèndul no té piles com el d’aquells rellotges que no paren mai, cada cop pujarà menys en totes dues direccions, tendint a l’equilibri del zero moviment. Aquí la força de fricció és l’energia epistèmica guanyada en cada banda pendular, que exerceix la seva influència i no permet a la contrària que pugi tant; contraresten mútuament el radicalisme. Podem imaginar que el zero serà un magma palpitant en el qual la humanitat s’haurà convertit en una consciència perfectament arc irisada de plaer continu. Però mentre això arriba, seguim amb el nostre recorregut. Enmig dels cadàvers de la foscor, algú encén la llanterna i descobreix el parc temàtic del segle de les llums: la il·lustració. XVII. Rere l’estela de Voltaire, la raó regna com mai i l’ètica dels universals vola a deu mil peus de la humanitat. Kant al megàfon: “actua de tal manera que puguis voler que la màxima que guia la teva acció sigui un principi universal dins el món dels fins”. Uff! Quina cosa tan complicada, tan anticorporal, tan repressiva. Però el cas és que amb l’igualitarisme ideal Kantià arriba una cosa enorme: el concepte de dignitat! A partir d’ara mai més podrem considerar l’home com un mitjà. L’home sempre és un fi en si mateix i per tant no el podem utilitzar com si fos un mitjà per aconseguir res. Vivim al regne de les ànimes, de les coses acabades, si ens fos permès de donar crèdit als sentits, gairebé podríem sentir l’inefable olor de celest que s’intueix sota les depiladíssimes aixelles de Kant, que fa dissabte. I a partir d’ara les dones som eternes a causa de la nostra ànima portadora de finalitat (dignitat). Com en Plató, l’ànima és la reina del ball al palau de les idees, cel enllà. Metafísica pura. Bastint un sistema amb tants focus, idees i llums, Immanuel converteix el “cuarto oscuro” de l’edat mitjaval en una discoteca desodoritzada. Ens mena a superar l’etapa anal fins i tot abans que Freud l’inventés. A banda de les complicadíssimes crítiques (de la raó pura, pràctica i del judici) que fa, Kant té un parell de textos relativament senzills on, en la seva infinita condescendència, demostra saber escriure també per als mortals. Un és la Fonamentació de la Metafísica de les Costums, on resumeix la seva ètica; i l’altre és un text de menys de 10 pàgines titulat “Què és la il·lustració?” on ens burxa per romandre en la minoria d’edat mental autoculpable i ens emplaça a utilitzar la raó per a ser independents. Vet aquí un suc concentrat (by me) d’aquests diamants:

La il·lustració és l’alliberament de l’ home de la seva culpable incapacitat. La incapacitat significa la impossibilitat de servir-se de la seva intel·ligència sense la guia d’altri. Aquesta incapacitat és culpable perquè la seva causa no resideix en la falta d’intel·ligència sinó de decisió i valor alhora de servir-se per un mateix d’ella sense la tutela d’altres. ¡Sapere aude! ¡Tingues el valor de servir-te de la teva pròpia raó! Heus ací el lema de la il·lustració. La mandra i la covardia són la causa que una part tan gran dels homes continuï còmodament en el seu estat de pupil. És tan còmode no estar emancipat! Tinc a la meva disposició un llibre que em cedeix la seva intel·ligència, un capellà d’ànimes que m’ofereix la seva consciència, un metge que em prescriu les dietes, etc., etc., així que no cal que m’hi molesti. Si puc pagar no em cal pensar: ja n’hi haurà d’altres que s’ocupin, en nom meu, d’una tasca tan avorrida. Així, és difícil per a cada home en particular aconseguir sortir d’aquesta incapacitat, convertida gairebé en segona naturalesa. I se sent realment incapaç de servir-se de la seva pròpia raó, perquè mai se li ha permès d’aventurar-s’hi. Mitjançant una revolució s’assolirà enderrocar el despotisme personal i acabar amb l’opressió econòmica o política, però mai s’aconseguirà la veritable reforma de la manera de pensar; sinó que, nous prejudicis, en lloc dels antics, serviran de regnes per conduir al gran tropell. Per a aquesta il·lustració només cal una cosa, llibertat: llibertat de fer ús públic de la nostra raó íntegrament. Perquè passa que quan la Natura ha aconseguit desenvolupar la inclinació i ofici del lliure pensar de l’home, el fet repercuteix poc a poc en el sentir del poble (així aquest es va fent cada cop més capaç de la llibertat de fer). I això fins i tot en els principis del Govern, que ja trobarà compatible donar a l’home, que és quelcom més que una màquina, un tracte digne d’ell.

Del segle de les llums de la raó passem al de la més gran foscor, perquè l’ètica racional convertida en dogma és tan desagradable pel cos que aquest no la pot suportar i cau en l’estrès, la psicosi, la depressió, el suïcidi (real o simbòlic) o en qualsevol altre estat morbós de la bioment. Quan escalfem el vapor aquest fa pressió i si no troba sortida però la pressió augmenta, tard o d’hora obrirà un nou camí, possiblement en forma d’explosió. En aquest context naixerà el romanticisme. Onada de foscor refrescant sobre aquell migjorn de sol desèrtic que planava sobre la humanitat. El pèndul cada cop va més ràpid i se’ns acaba el temps i les línies, així que posarem dos noms sobre la taula: Kierkegaard i Nietzsche. Sense conèixer-se mútuament van tenir la mateixa reacció alhora. Amb un discurs totalment oposat van reivindicar la mateixa sortida desesperada del vapor diamantí. Els diamants platònics s’havien vaportitzat Kantianament i pressionaven amb la seva radicalitat de noblesa de comportament, comparable només a la dels Samurais nipons. Ara els romàntics, encegats per la llum, tancaran els ulls i es llençaran a l’aventura de la voluntat i la fe. Dionís i Abraham agafats de la mà, El súper-home anticristià i el Cavaller de la Fe, La trinitat de la sang, els tres estadis (Camell-lleó-nen / Estètic-Ètic-Fe). Poesia pura, bogeria, crim, deliri, vitalitat, sentiment, crueltat, desesperació. Anar Plus Ultra de la humanitat, a la superació dels límits. És l’hora de l’individu angèlicament caigut, el món que hem creat amb el nostre rígid codi moral se’ns cau a sobre i només hi ha salvació en el propi pit bicèfal. El coneixement és subjectiu, emotiu, biològic, carnal, real, instintiu, literari. La presa diamantina que monopolitzava la llum fa aigües i l’oceà de sang de la follia més profunda de la humanitat la fagocita. Hölderlin. Novalis. Goethe. Artaud. Maldoror. Sade. Baudelaire. Bataille. Però ningú com Kierkegaard, superació del romanticisme i pare de l’existencialisme ultralíquid que segueix fil per randa la màxima de Sant Pau: “tot el que no provingui de la fe és pecat”. Només a través de la desesperació i la fe cega en l’impossible l’home assoleix el miracle, que és irracional i per tant incomprensible des de la lògica i incompatible amb qualsevol ètica que es basi en la lògica. On la raó canta “això és impossible” l’ètica fa el cor: “no has de fer-ho”. Però Déu respon amb un tro de sublim estrepitós a l’abecedari de preguntes humanes. Nietzsche, per la seva banda, significarà la superació de totes les lluminositats racionals per a la glòria d’una ditiràmbia forjada a cops de martell i voluntat, desig de superar-ho tot, d’alliberar-se de tot, d’una fe tan fanàtica en l’individu que aquest aconseguirà autodefinir-se mitjançant l’expressió de les seves necessitats (mentals i animals) harmonitzades segons natura.

Aquesta retòrica podria semblar molt radical, però tant Kierkegaard com Nietzsche són conscients que l’home és un animal lingüístic i que està indestriablement unit a la raó. En el fons no es veuen capaços de negar-la, intenten, només, que no faci mal: retornar al cos el seu joc d’arbitre i capital. Perquè s’han adonat dels efectes de la mecanització, tracten de no caure en l’home obrer alienat de Marx. El món no és una fàbrica, la norma no és el principi d’acció, és només un canal per a una eventual super-producció d’accions lliures. La raó és sols la via, la direcció segueix essent la que guia la naturalesa.

En un moment ens hem plantat al segle XX. Positivisme. La ciència és la senyora del coneixement. El pèndul de sang diamantina encara es mou, hi ha un últim intent de fixar la realitat a la norma, al marc de la nostra guia de comprensió. Després del desgavell poètic i literari, algú ha de tornar a dir que és gràcies a la raó, concretament a la tècnica (que n’és una manifestació fruit de la ciència), que l’home s’aixeca i camina i vola de veritat, amb avions, helicòpters i naus espacials. L’enginyeria, basada en la física, basada en la matemàtica, basada en la lògica, basada en la raó… És qui mana ara. Però en aplicar l’enginyeria a la humanitat ens trobem que “gestionar persones” segueix essent un concepte fluorescentment estrident, infumable. Nosaltres no encaixem com encaixen les peces, som fluids, canviants, els nostres patrons naturals i de conducta no són, a priori, desxifrables per la ciència enginyotècnica. Els fracassos d’enginyeria social ho fan patent: Nazis i comunistes fracassen en els seus ideals eugenèsics. Així que -pèndul va- tornem a la foscor que és llum biològica: Freud. Des de la metodologia científica es descobreix l’irracional inconscient. Els surrealistes intenten treure tot aquest conjunt d’expressió inconscient a través de l’art. El pèndul cada cop va més ràpid, tot està més a la vora, més impregnat de contraris fagocitats i harmonitzats. La superabundància de finals del s.XX ens dóna més confiança en la ciència i la tecnologia, que seguint els camins psicoanalítics ara sistematitzats, ja comencen a desxifrar el misteri humà. Ateisme generalitzat. Explosió de tot, milions de confeti nou volant per a la humanitat. Pols d’activitat disseminats. Avorriment i hiperactivitat alhora. Internet. La medicina tradicional, sota el paraigües de l’antiga metodologia, fracassa. No havia tingut en compte l’esperit, el sentit de la vida, la filosofia, la religió. Crisi mística. El cortisol ens mata. Desorientació enmig de tantíssima sobreabundància d’objectes i persones i estímuls. Depressió, suïcidis. Necessitem un paradigma holístic i tornem amb el pèndul a la sang, busquem a les palpentes les religions orientals, homeopatia (refinament tècnicocientífic i anímic necessari), cert retrobament amb la natura. El pèndul de la societat líquida de baumann. Els diamants de Plató ja no només són líquids sinó que conformen la nostra sang.

Resum:

Plató (Era Clàssica) [LLum] – Era medieval [Foscor] – Kantisme Il·lustrat [LL] – Romanticisme/ Existencialisme/Decadentisme [F] – Positivisme científic, yuppies [LL] – Freudisme surrealista, hippies [F] – Esclat científicomercantil. ordinadors [LL] – Crisi mística (i escapadeta a l’orient) [F] – ¿…? –> HOLISME, INTEGRACIÓ I CANVI DE PARADIGMA

Aquesta evolució fa pensar que ens trobem al llindar d’un acostament de pols sense precedents, si no és que, com bé podria ser, ja hi tenim un peu ficat de ple. A partir d’ara canviem la dimensió. Resulta que el pèndul s’atura però el seu punt de suport es mou amunt. No som ni llum ni foscor, som una ombra de la potència desconeguda cap a on comencem a anar; sens dubte radicalment diferent al que hi ha hagut fins ara. A partir d’aquest segle necessitarem una altra escala de particularitat subatòmica per analitzar el que ve. Del macro anem als microS. Hem arribat a la parada final i amb el nostre pèndul ja no tenim més recorregut. Ens queda l’atenció dels ulls ben oberts i tota la força inadjectivable del que hi hem guanyat. Plató fa un “like” al seu mur de Facebook. Ja surt el sol – vida meva. Destrucció imminent. Pip, pip, piipp… BOOM!

Publicació original

Posted in 2014 | Tagged , , , | Leave a comment

Dalí: quina moguda! – (Revista Tusitala – 07/2014)

El moviment forma part de la vida de Salvador Dalí ja des dels seus orígens, canvis de col·legi durant els primers anys, canvi de nucli familiar amb la mort de sa mare quan ell era encara tot just adolescent, canvi de ciutat quan acaba el batxillerat i se’n va a estudiar a Madrid, canvi d’amics quan coneix els components de la que després esdevindria la famosa generació del 27 (Lorca, Buñuel, Alberti, etc.), canvi d’actitud en l’acadèmia de San Fernando de Madrid. Quan va entrar-hi es comportava ascèticament i només feia que treballar sense sortir de l’habitació ni gastar més que els diners que costava el viatge de la residència d’estudiants a l’escola d’art. Canvi d’actitud: de cop i volta es converteix en un llibertí desenfrenat que es passa els dies i les nits de gatzara. Canvi d’estètica, quan va deixar de fer fila de romàntic (sí, duia cabells llargs i vestimenta pròpia del segle XIX) per passar a ser un dandi. Canvi de residència quan el tanquen al calabós durant un mes acusat d’incitar la rebel·lió dels estudiants i l’expulsen un any havent de tornar a Figueres. No sé si podríem de parlar de canvi de sexualitat, però com a mínim sí que d’experimentació amb la seva relació d’amistat amb Federico García Lorca (declaradament homosexual), que el mateix Dalí definirà com una relació “eròtica i tràgica”.

Més moviment: tenia un examen molt important d’Història de l’Art i estava ansiós de fer-hi un paper brillant. Havia de fer una tesi oral davant un públic i un tribunal amb tres membres. El tema sortiria a sort. Va pujar a la tarima i li van dir el tema que li havia tocat. Ell mateix ens explica el desenllaç a La seva Vida Secreta de Salvador Dalí (1942):

Tot d’un plegat s’ensenyorí de mi una indolència insuperable i gairebé sense vacil·lar, amb estupefacció dels professors i del públic que omplia l’aula, em vaig aixecar per declarar textualment: –Em sap greu, però sóc infinitament més intel·ligent que aquests tres professors i, per tant, em nego a que m’examinin. Conec aquest tema massa bé.

I així acaba la seva carrera acadèmica. Dalí es mou a París, allà coneix els surrealistes i Gala, la seva mussa i gran amor fins al final. Quan dóna una conferència i provoca els intel·lectuals de l’Ateneu Barcelonès hi ha tant de moviment que l’ha de venir a salvar la guàrdia d’assalt, moviment també quan arran d’aquests fets els anarquistes de la ciutat el conviden i, de la mateixa manera, la conferència acaba en un caos per les provocacions de Dalí. Es converteix en el més surrealista dels surrealistes, abandona la seva ideologia anarco-comunista per ser fidel a seguiment i plasmació, únicament, dels impulsos subconscients. Canvi de família quan el seu pare el desterra per subversiu. Només Gala resta al seu costat, a qui la família del pintor no suportava. Passa de viure en una mansió a una petita barraca de pescadors de 4m2 a Portlligat. Anys de penúria econòmica. Arriba la guerra civil i Dalí es trasllada a França. Arriba la guerra mundial i cap a Amèrica. No sense pànic que el vaixell s’enfonsés, com ell mateix ens explica a Confessions inconfessables (1975):

Absorbia quantitats fenomenals de xampany per intentar tranquil·litzar-me i no em separava del meu cinturó salvavides ni un instant… i en els assaigs d’alarma em trobava sempre a primera fila, atent, vigilant la meva plaça, amb el bastó a la mà disposat a colpejar les dones i els nens per precipitar-me al bot si era necessari.

Durant aquesta època d’exili el moviment es dóna sobretot en el compte corrent, perquè Dalí passa de no tenir res a ser milionari. També hi ha moviment a la 5a Avinguda de Nova York quan una important marca li encarrega el disseny d’uns aparadors i després li canvien conceptes. Dalí exigeix que tornin a deixar els aparadors com estaven o que en treguin la seva firma, els propietaris s’hi neguen. Dalí, enfurismat, destrossa els aparadors, tot llençant una banyera peluda que trenca els vidres. L’aigua surt a l’exterior i Dalí també surt pel forat de trencadisses que ha produït al vitrall. És detingut per la policia però vist com un heroi per tots els artistes del món. Pocs dies després els organitzadors de l’Exposició Universal del 1939 el contracten per a muntar el pavelló de benvinguda a la fira de diversions, assegurant-li llibertat total. Dalí fa una sirena del revés: cames de dona i cap de peix. I és novament censurada, fets que portaran Dalí a escriure la Declaració de la Independència de la Imaginació i els Drets de l’Home a la seva pròpia bogeria.

Amb la invenció del mètode paranoicocrític arriba a la cima del surrealisme, aquest mètode consisteix en el constant moviment del significat de les imatges. Ser capaç de veure moltes coses diferents en una sola imatge, ser capaç d’interpretar de moltes formes diferents una acció o un fet. Dalí assegura que com més capacitat paranoica, com més delirant sigui la ment de l’observador, més interpretacions de la realitat serà capaç de trobar. D’aquesta manera el deliri es converteix en una cosa relacionada amb la realitat, sobretot quan l’artista utilitza la raó per a donar-li forma, per a crear una nova obra material i real basada en aquestes interpretacions delirants. Però més enllà d’això, el mètode paranoicocrític és també una forma de negociar amb la vida, una forma segons la qual el subjecte té el control de la realitat: “la realitat és com jo la veig”, tenim el poder de veure les coses d’una manera o de l’altra, en aquest sentit Dalí defensaria que podem escollir moure la gota que ens fa veure el got mig buit per a passar a veure’l sempre mig ple.

Per Dalí el món és un altar immens en el que tot el que viu ha de ser immolat sense fi, sense mesura, sense descans, fins la consumació de les coses, fins l’extinció del mal, fins la mort de la mort. La clau del mètode paranoicocrític és convertir la vida en una obra alquímica, convertint tota la matèria vil en or. Ser conscient que no hi ha més secret que la intel·ligència, aguda fins el paroxisme, que es mobilitza per servir la pròpia paranoia i lliurar-la al món. Per això cal fer servir totes les vies subterrànies de l’acció o de l’esperit, esborrar els rastres, aparèixer allà on no t’esperen, superar-se constantment, no vacil·lar a sodomitzar la pròpia ànima perquè reneixi més pura, més forta que mai. És necessari que el nostre foc cremi tan fort que aconsegueixi transformar la norma! Que la nostra realitat interior sigui tan forta que corregeixi la realitat exterior! I que les nostres passions siguin devoradores, però que nosaltres tinguem tanta gana de viure que devorem les passions devoradores!

Després de veure la mort a mans dels feixistes del seu amic Lorca i d’una trentena més dels seus amics de Cadaqués, Dalí decideix moure la seva imatge pública per a poder tornar a casa sense por que el nou règim el liquidi. Dirà que és catòlic, apostòlic i romà (però que l’únic que li falta és la fe ;), dirà que és monàrquic (però que per ell la monarquia és una ètica, no res de política ;), dirà fins i tot que Franco ja li està bé (però perquè ell està del costat del poder sempre, sigui qui sigui ;). Es mou a si mateix fins a convertir-se en un personatge, en una obra d’art, mou aquella minúscula casa seva fins a convertir-la, també, en l’obra d’art que avui es pot visitar a Portlligat.

Fins i tot avui, en això, Dalí genera moviment. Perquè els seus museus són els més visitats de Catalunya. I s’està donant un canvi de paradigma respecte la seva obra quan considerem a Dalí també com un gran pensador. Genera moviment a la nostra ment. Ell mateix deia que es considerava més bon escriptor que pintor, i que això algun dia serà acceptat. La seva obra escrita completa ronda les 9.000 pàgines, i avui estem descobrint que és d’una qualitat finíssima. Per demostrar-ho, acabarem amb una pluja de diamants líquids dalirants:

No tinguis por de la perfecció, mai hi arribaràs! Als dalinians, només ens interessa el miracle! Tota rosa creix en una presó. No intentis ser modern, malauradament és la única cosa que no podràs evitar. La intel·ligència sense ambició és un ocell sense ales. Per despertar l’interès de la gent, és necessari provocar-los. La burgesia és hipocresia. Sóc un pervers polimorf. A sis anys volia ser cuinera, a set anys volia ser Napoleó, i la meva ambició ha anat augmentant des d’aleshores sense parar. L’amor és la única actitud digna de la vida de l’home, i en l’amor hi té un valor particular el que comunament és anomenat perversió i vici; la perversió i el vici són les formes de pensament i d’activitat més revolucionàries. No prenc drogues perquè jo sóc la droga!

(Dalí) No em sorprèn res del que pugui passar a la naturalesa.

(Amic) Però… Si el sol sortís a les 12 de la nit no es pensaria que s’ha tornat boig?

(Dalí) Hi ara. Pensaria que és el sol el qui s’ha tornat boig!

Publicació original (pg.55)

Posted in 2014 | Tagged , , | Leave a comment

L’antropologia alquímica dels catalans (Diari Ara – 28/12/2014)

Fa pocs dies l’Audiència Nacional ordenava escorcollar la Kasa de la Muntanya de Gràcia i detenir onze suposats terroristes anarquistes. A les tertúlies de la caverna no s’esperaran per assegurar que de menuts tots els terroristes feien cagar el tió. Analitzem-ho. Potser per una vegada, de rebot, apunten al dit petit d’una ombra de veritat… I és que si el marquès de Sade hagués rebut l’encàrrec d’estimular el sadisme dels infants, difícilment hauria arribat a una cosa tan refinada com el nostre tió de Nadal. Primer l’has de crear, després el cuides i l’alimentes durant un temps (suficient per agafar-li estima), i quan per fi els teus ulls i els seus brillen al compàs de la mateixa llum de tendresa, arriba el dia en què l’has de cosir literalment a bastonades perquè es cagui a sobre i deixi anar els regals. I tot sense deixar de cantar tonades alegres animat per la mirada festiva i feliç de la família, còmplice del crim amb què comença tota gran fortuna. Finalment el cadàver es cremarà a la llar de foc per a no deixar rastres i gaudir tranquils del caliu d’aquesta particular nit de Nadal. Potser el tió seria la primera gran lliçó d’aquesta escola de Sade on la crueltat i la vida es confonen, però sens dubte també és l’alquímia que la Grècia antiga ens ha llegat, un culte pagà que només s’ha conservat aquí en aquest ritual de teologia natural. La naturalesa es converteix en or i tot és mentida menys la il·lusió, benzina de rauxa, força, gana, veritat agafada amb els queixals.

La cultura catalana és foc de Sant Joan i diables atàvics, tones d’or ocult i un sentit cosmològic capaç de crear personatges com Dalí, hereu espiritual de filòsofs com Llull, Sibiuda o Pujols. També és tradició menestral, terra llibertària nodrissa de subjectivitats fortes, lliureconstructors d’un individualisme altament cooperatiu. Les filosofies individualistes (des de l’estoïcisme fins al vitalisme nietzscheà) sempre sorgeixen en territoris enguerrats. Probablement hi té a veure l’ocupació castellana, però el germen d’aquest caràcter nostrat es troba també en Sibiuda, que fa sis-cents anys ja va escriure una Teologia natural en què apartava Déu del centre de la reflexió metafísica per posar-hi l’home. Un segle abans, Llull proposava conquerir el món a la catalana: pacíficament, amb el seny i la paraula. Per a aquest fi, volia que la investigació es donés en el marc d’una sola ciència universal definitiva, les lleis de la qual haurien d’incidir en tots els camps: la física, la llengua, l’art, la biologia, l’amor o el punt de sal d’una truita regular.

Tenint tot això molt present, Francesc Pujols actualitzà l’esperit de Llull recuperant-lo com a motor cultural: el pensament català té la missió de buscar la veritat desenvolupant la seva pròpia ciència. Tota la nostra força s’ha de bolcar a investigar amb vigor; només si el poder ve de dins podrem crear genuïnament. Quan Pujols afirmava que un dia “ho tindrem tot pagat” no feia broma, perquè “la missió catalana” no és possible sense una idiosincràsia imperial. Volia enriquir la tradició integrant-hi veritats noves i creia que per assolir la felicitat tenim un únic deure: ser creatius, descobridors i valents. Com Ferran Adrià tancant el millor restaurant del món per dedicar-se a investigar científicament el punt de sal de la truita regular a nivells de gastronomia estratosfèrica. Pujols veia en el si de la cultura catalana l’herència més directa i palpitant de l’esperit occidental, tal volta el mateix ritme ditiràmbic que animava els grecs a les Dionísies i que ara situa Barcelona com a Kapital de la cultura mediterrània, amb unes arrels tan fondes que s’alimenten del mateix infern. Solcarem oceans de sang i feina amb la nostra armada d’obres i rialles.

Quan Sant Jordi no diu que existeixin dracs sinó que els podem vèncer, el tió fa la tornada: “Convertirem la merda en or!” Mixt d’il·lusió i necessitat. Quan Déu no ajuda fins al punt que sembla que s’enquadri amb l’enemic, la tendència és blasfemar. Poques llengües blasfemen i reneguen tan bé com el català; cagant-nos en totes ses autoritats santes situem el nostre cos al centre de la gravetat metafísica, com Sibiuda.

A les portes del dormitori de Déu hi ha un voyeur que mira pel forat del pany i s’atreveix a fabricar-li els somnis! És la figura ultrarealista del caganer, ironia vivent de l’alta alquímia. Un català que passava per allà i va decidir deixar la seva contribució en l’espai exacte dels miracles, tot xiulant, des de la serra: “El Senyor ha fet en mi meravelles!”

Publicació Original

Posted in 2014 | Tagged , , , | Leave a comment